Les muntanyes de Prades, el mirador del Mediterrani
Us proposem una escapada per les muntanyes de Prades, un dels racons més tranquils i amb les vistes més privilegiades de tot el país
Les muntanyes de Prades són un dels espais naturals més bonics i desconeguts de tot el país, especialment per aquelles persones que no resideixen a les comarques tarragonines. I és que la Costa Daurada és molt més que les seves platges de sorra fina i aigües cristal·lines sota un sol que acarona i escalfa pràcticament tot l’any: l’interior del camp de Tarragona és un d’aquells espais magnífics que serveixen de mirador privilegiat del mar Mediterrani i un refugi natural de primer ordre per als amants de la natura.
Comencem la nostra ruta al petit poble de Vilaplana, als peus de les muntanyes de Prades, un bonic poble amb un centre històric i una orografia dels seus carrers que denoten un marcat accent medieval. Val la pena passejar-hi i visitar l’església barroca de Santa Maria de Vilaplana.
Prenem la carretera T-704 i iniciem un ràpid ascens ple de revolts i paelles molt marcades, que posaran a prova la capacitat de mareig dels ocupants del vehicle. Us recomanem afrontar l’ascens a poc a poc, gaudint del bosc d’alzinars i pi roig que envolten la carretera, ben asfaltada i amb un carril per a cada sentit.
Els amants dels esports d’aventura i les emocions fortes poden trobar a peu de carretera la via ferrada dels Patacons, el primer gran balcó privilegiat sobre el pla del camp de Tarragona. Amb tot, no se us acudeixi apropar-vos-hi si no esteu iniciats en aquest esport i no aneu ben equipats, ja que hi ha trams d’especial dificultat i perill.
L’ascens per la carretera T-704 segueix inalterable fins arribar a l’altiplà de La Mussara, que pren el nom del poble abandonat de La Mussara, un espai ple d’història que gràcies als seus 990 metres d’altitud domina tot el pla que s’estén als seus peus.
La Mussara ha estat habitada des del neolític, tal i com evidencien les troballes arqueològiques de la zona. També hi consta l’existència d’una fortificació musulmana (dependent de la fortalesa sarraïna de Siurana) i va ser una de les casernes generals dels resistents carlins durant la tercera guerra carlina (1873-75) i dels maquis que van voler fer front a la dictadura franquista durant els anys 40 i 50 de segle passat. La Mussara, que només disposava de l’aigua potable que podia recollir en una bassa pluvial, va començar un procés de despoblament durant la segona meitat del segle XX que va fer que el poble quedés definitivament abandonat.
Aquest petit espai manté l’atractiu dels pobles abandonats, una mena d’aire romàntic i fantasmagòric que ens permet desconnectar durant alguns minuts de la realitat del nostre món modern. Val la pena passejar-se per les restes de les cases i dels masos del poble, i visitar les restes de l’església de Sant Salvador.
Tornem a agafar el cotxe per seguir la carretera T-704 fins arribar al poble de La Febró, un oasi per als amants del barranquisme i l’espeleologia. Val la pena passejar i fer excursions pels camins que porten fins al Gorg de la Febró i a la cova del Corral La Febró, per bé que un cop més cal insistir que convé un mínim de condició física, coneixements, bon equipament i molt de seny per gaudir dels molts atractius naturals dels entorns de La Febró.
Els Gorgs de la Febró
Els Gorgs de la Febró són un bonic conjunt de tolls i cascades prop de la Febró i de la carretera que porta a Vilaplana. Juntament amb els avencs, són el lloc més conegut i visitat del poble. Es tracta d’un riu, afluent del Siurana, el llit del qual està format per roca calcària, i a causa de l’erosió els saltants d’aigua han format uns bassals profunds molt característics que a l’estiu es converteixen en un lloc ideal per prendre un bon bany, refrescant i tonificant. El seu accés és bastant ràpid i fàcil. La manera més ràpida d’accedir-hi és des de la carretera de Vilaplana a la Febró, a l’alçada del km 25, prop del Mas dels Frares; només s’han de seguir les marques vermelles i blanques d’un GR que, en aquest punt, creua la carretera camí d’Arbolí.
Des de La Febró a Prades hi ha poca distància quilomètrica però un cop més ens trobarem amb una carretera plena de revolts i paelles (això sí, en molt bon estat). Hi insistim, cal ser prudent al volant o al manillar i no cometre imprudències.
Arribem al poble de Prades, on crida poderosament l’atenció que tot està envoltat pel color vermell de les pedres que aixequen la muralla, l’església i una bona part de les cases. Aquesta coloració és la de la pedra afilada que configura una bona part de la perifèria de la vila. Aquesta característica, única a Catalunya, li ha donat el nom de Vila Vermella.
Entre els llocs d’interès del poble hi trobem la plaça Major, la font esfèrica renaixentista, l’església de Santa Maria la Major, gòtica, d’una sola nau amb arc ogival i façana renaixentista rematada per un frontal triangular. També trobem trams de muralla amb restes del castell, dos portals romànics, diverses mostres d’art gòtic i una torre de defensa quadrangular.
Des de la vila de Prades també hi ha una sèrie d’excursions i petites rutes molt recomanables fins al Tossal de la Baltasana o fins a l’ermita de la Mare de Déu de l’Abellera, una de les més singulars de tota Catalunya, amb paisatges espectaculars sobre la vall del riu Brugent i la plana de l’Alt Camp.
De Prades estant, podem agafar la carretera T-701 i dirigir-nos als pobles d’Albarca, Cornudella de Montsant i Siurana (que ja coneixem d’una ruta que vam proposar al Priorat) o bé agafar la carretera T-700 i iniciar un ràpid descens fins al Monestir de Santa Maria de Poblet, punt final de la nostra petita incursió a les muntanyes de Prades.