Pot resultar curiós, però personalment els cotxes petits com el Hyundai i10 d’aquesta prova acostumen a agradar-me molt. Potser no per disseny o prestacions, però sí per ser una bona representació en petit format del que una marca és capaç de fer en models molt més grossos. Si la prova de l’anterior generació del Hyundai i10 ja ens ho va demostrar, l’actual prometia deixar-ho encara més clar.

I tot i que per esbrinar si l’actual model és millor que l’anterior i sap transmetre l’esperit dels Hyundai més grossos caldrà esperar al final de l’article, ja puc avançar que després de conduir-lo uns quants quilòmetres no ha canviat gens ni mica la meva teoria. Això sí, abans de donar pas a la prova com a tal convé fer un petit repàs de la història d’aquest model.

La primera generació del Hyundai i10 va ser presentada l’any 2007 per substituir l’anterior Atos, un model que va sortir a la venda l’any 1997. Si fem memòria i pensem en l’Atos o fins i tot en els primers i10 ens vindrà al cap la imatge d’un cotxe molt senzill, amb un equipament escàs i un comportament urbà fantàstic però molt millorable en carretera. Per sort, actualment les coses han canviat molt, i l'actual generació de l’i10 –la tercera- té una estètica força atractiva, un equipament completíssim i un comportament prou bo, especialment tenint en compte les seves dimensions exteriors. Així doncs, ara que tenim ubicat el protagonista d’avui al mercat, donem pas a la prova del Hyundai i10 per conèixer tots els seus secrets.

ESTÈTICA EXTERIOR

El Hyundai i10 ha sigut sempre un cotxe petit del segment A, i la marca coreana no ha tingut cap tipus d’intenció de fer-lo créixer. Però el que sí que ha fet ha estat dotar-lo d’unes línies estètiques que transmeten la sensació que el cotxe és més gran del que realment és. Per aconseguir-ho, a la part frontal Hyundai ha optat per muntar unes òptiques en disposició horitzontal amb un disseny força afilat, un capó amb nervadures molt marcades que transmeten dinamisme, una graella de grans dimensions que disposa de dos focus rodons amb tecnologia LED per a les llums diürnes i uns fars antiboira situats als extrems del para-xocs davanter.

Tot plegat fa que vist per davant l’i10 pugui arribar a confondre’s amb un model més gros, com per exemple un i20 o qualsevol altre integrant del segment B. Si fem un cop d’ull a la part lateral ens trobarem amb unes portes molt grosses en relació amb la resta de la carrosseria, unes llandes força grosses (en la unitat que il·lustra l’article són de 16 polzades), uns voladissos molt curts que aconsegueixen que la distància entre eixos sigui de 2,42 metres, i frens de disc a les rodes posteriors, un element poc habitual en els models del segment A.

Com he dit abans, si ens el mirem per davant el Hyundai i10 pot amagar que fa tan sols 1,68 metres d’ample, però vist de perfil no ho té tan fàcil per evitar que es noti que la seva longitud és de tan sols 3,67 metres i la seva altura d’1,48 metres. Per aquest motiu la marca coreana ha decidit dotar el seu petit urbà d’unes finestres força grosses i d’una part superior (pilars i sostre) que pot anar pintada en un color de contrast respecte a la resta de la carrosseria.

En el cas de la nostra unitat de proves aquest contrast era entre els colors blanc i negre, però està disponible amb un total de 22 combinacions de colors i tonalitats per al sostre. Tot plegat aconsegueix que el petit urbà coreà destaqui per tenir una personalitat juvenil i desenfadada, que es veu incrementada per detalls com la inscripció del model al pilar C o a l’interior de les òptiques posteriors.

Finalitzem el repàs estètic del Hyundai i10 a la seva part posterior, que és la que menys canvia respecte al model anterior i presenta unes formes estilitzades i menys agressives que en el frontal. Això sí, les poques línies de tensió que hi veiem recorren el cotxe horitzontalment, ajudant a emfatitzar aquesta sensació d’amplada.

ESTÈTICA INTERIOR

Ja hem vist que, per fora, el Hyundai i10 d’aquesta prova destaca per tenir un disseny força interessant –no és gens senzill aconseguir que sigui atractiu un cotxe tan petit-, però en línies generals els canvis respecte a l’anterior generació no són enormes. Dit d’una altra manera, el cotxe canvia notablement i es percep que s’ha renovat, però continua sent perfectament identificable com un Hyundai i10. Aquesta realitat, amb tot, és completament diferent al seu interior.

Per dins aquest petit cotxe urbà s’ha renovat completament i no té res a veure amb el model anterior. D’entrada el que més sobta és que la marca ofereix fins a quatre combinacions de colors, i en el cas de la nostra unitat de proves aquesta barreja es produeix entre les tonalitats negres, grises i blanques per aconseguir un habitacle que denota més sensació d’espai del que tenim realment.

Els seients destaquen per oferir una comoditat molt elevada però una subjecció millorable, tot i que aquest fet és completament lògic en un vehicle concebut per moure’s gairebé sempre per la ciutat. I parlant de comoditat, el seient del conductor disposa de reposabraços, un element molt pràctic i poc habitual en el segment.

Si fem una ullada al quadre de comandaments veurem que tots i cadascun dels elements que el formen tenen una disposició molt lògica, tot és on ha de ser. La instrumentació combina dues esferes analògiques amb una pantalla digital al centre, i la seva lectura és bona. Els plàstics durs són els principals protagonistes, però la qualitat percebuda és elevada, sense mals ajustaments o cruixits. I a més, el sistema d’infoentreteniment és digne de vehicles del segment compacte: presenta una pantalla de 8 polzades amb navegador i connectivitat amb Android Auto i Apple CarPlay.

I és que precisament aspectes com la tecnologia o l’equipament del Hyundai i10 mereixen un capítol a banda, ja que resulten molt més complets del que caldria esperar en un integrant del segment A. En funció de la versió que escollim el Hyundai i10 pot equipar elements com els llums automàtics, la frenada d’emergència amb detecció de vianants, el control i limitador de velocitat amb comandaments al volant, la càmera posterior amb sensor d’aparcament, el lector de senyals de trànsit, la càrrega sense fils per a telèfons, la trucada d’emergència, la clau intel·ligent o l’assistent d’arrencada en pendents. Si fa uns anys m’haguessin dit que tota aquesta dotació formaria part de l’equipament del cotxe més petit d’una marca com Hyundai, no m’ho hauria cregut de cap de les maneres.

HABITABILITAT

Com he dit abans, el Hyundai i10 fa 3,67 metres de longitud, de manera que no pot sorprendre a ningú el fet que no sigui el millor cotxe per fer una mudança. Però malgrat les seves reduïdes dimensions és admirable la feina que han fet els dissenyadors i enginyers de la marca coreana, ja que el resultat final és un vehicle que disposa de més espai a les places posteriors que models de segments superiors, més llargs i amples.

Les places davanteres són còmodes, però on realment es percep la gran distància entre eixos és a les posteriors. No només perquè la porta és molt grossa i l’accés és realment bo, sinó perquè l’espai és superior al que es podria esperar, tant per a les cames com per al cap.

A més a més, el Hyundai i10 està homologat per a cinc passatgers (excepte en la seva versió d’accés), la qual cosa ens permet disposar d’una plaça central que, això sí, és d’emergència. Tres adults acusaran una notable manca d’espai per viatjar amb comoditat, de manera que estem davant d’un cotxe ideal per a quatre ocupants, que es trobaran amb uns seients confortables i un espai més que suficient.

El fet que la batalla sigui tan llarga i els voladissos tan curts té una conseqüència directa: el maleter és força petit. Amb tot, la capacitat és exactament la mateixa que la de la generació anterior, 252 litres, i per tant continua sent dels millors del seu segment.

MOTOR

La gamma de motors del Hyundai i10 està formada per tres propulsors, dos atmosfèrics i un turboalimentat. El motor d’accés és un 1.0 MPI de tres cilindres, 67 CV i 96 Nm de parell, mentre que el segon bloc atmosfèric és un 1.2 MPI de quatre cilindres, 84 CV i 118 Nm de parell. Per la seva banda, el motor turbo és l’1.0 T-GDI de 100 CV, però que només pot anar associat a l’acabat esportiu N-Line.

El motor que equipa la unitat d’aquesta prova és l’1.2 MPI de 84 CV, associat a un canvi automàtic de cinc velocitats que en realitat és un canvi manual robotitzat. Es tracta d’un tipus de transmissió poc habitual que ha sigut clarament superada per canvis de tipus CVT o de doble embragatge, molt més ràpids i efectius. Sigui com sigui, tots tres motors poden anar associats a un canvi manual de cinc velocitats molt més àgil i reactiu.

Això sí, independentment del canvi que equipem, cap dels dos motors atmosfèrics destaquen per oferir unes prestacions espectaculars. Amb la configuració de la nostra unitat l’acceleració de 0 a 100 km/h es resol en 15,8 segons, un registre molt elevat que denota que estem davant d’un cotxe amb una clara vocació urbana. En qualsevol cas, i malgrat que les seves prestacions no siguin impressionants, es tracta d’un motor molt honest que ofereix sempre tot allò que té disponible i que resulta poc sensible al tipus de conducció que practiquem.

I què vol dir que és poc sensible? Doncs que el seu consum no varia gaire en cap circumstància. Si li exigim molt podrem superar lleugerament els 7 litres, però en circumstàncies normals se situa en uns 5,7 litres, la xifra que homologa segons el cicle WLTP. Això sí, amb un dipòsit de tan sols 36 litres la seva autonomia és força reduïda, fet que notarem especialment si ens hem de desplaçar habitualment per carretera.

DINAMISME

No és cap sorpresa que el Hyundai i10 se senti com a casa circulant per la ciutat. En aquest àmbit no acusa la manca de potència que sí que es percep per carretera o autopista, i si a més tenim en compte que la seva visibilitat és molt bona, que els retrovisors són grossos i que té una longitud de menys de 3,7 metres, el resultat és un cotxe perfecte per moure’s entre el trànsit.

Tot en aquest cotxe està pensat per oferir una comoditat elevada a la ciutat. La suspensió és més aviat tova, de manera que no es noten en excés els sots i ressalts de la ciutat. La direcció és poc comunicativa però està molt assistida, de manera que resulta molt fàcil de moure. I el canvi automàtic robotitzat és força lent, però ens permet oblidar-nos del pedal de l’embragatge entre semàfors i embussos.

Això sí, tots els avantatges que té l’i10 a l’hora de moure’s per la ciutat són desavantatges quan ha de circular per carretera o autopista. Un dels aspectes que més ha treballat Hyundai és el de l’estabilitat, i en aquest aspecte resulta admirable com es pot rodar a 120 km/h sense acusar un excés de moviments de la carrosseria, ni tan sols quan fa vent. Però més enllà d’això no resulta un cotxe gaire recomanable per viatjar per carretera.

Ja no només perquè el seu comportament no sigui esportiu –no ho pretén en cap moment- sinó perquè les acceleracions i les recuperacions del motor són molt lentes i ens obligaran a haver-nos d’anticipar molt a l’hora d’incorporar-nos a una carretera o fer un avançament. En aquest sentit tampoc ajuda la transmissió automàtica, ja que les transicions entre marxes són molt lentes. Per tant, si volem sortir de la ciutat ni que sigui de forma esporàdica és molt més recomanable la caixa manual.

Conclusió

Hyundai ho ha tornat a fer. Ha tornat a condensar en un cotxe urbà les qualitats que ofereixen models compactes. Tot plegat gràcies a un disseny atractiu, un equipament complet, una càrrega tecnològica enorme i un espai interior més que notable per a un vehicle de menys de 3,7 metres. Les prestacions de les versions atmosfèriques no són espectaculars i el canvi automàtic robotitzat és força lent, però si volem prestacions sempre podrem optar per la versió N-Line. Així doncs, si el que necessitem és un cotxe honest, còmode, pràctic i molt àgil per desplaçar-se per la ciutat, el Hyundai i10 continua sent una de les millors opcions del mercat.