El Dakar, un imant per als pilots de F1
BarcelonaFernando Alonso amb el rostre empolsegat i tens. Aguanta unes brides amb les dents mentre col·loca cinta americana al seu Toyota per acabar la reparació d’emergència que ha hagut de fer amb el seu copilot, Marc Coma. La imatge, la d’un pilot patint al recorregut, és habitual en aquesta cursa; però aquesta serà una de les més impactants d’aquest Dakar, per inusual –no pas per extraordinària–, i perquè qui la protagonitza és tot un bicampió mundial de Fórmula 1, ja que no estem acostumats a veure els corredors d’aquesta disciplina treballant en els seus cotxes.
El Dakar és així. Per això quan un participant li feia el ploricó a Thierry Sabine, el creador d’aquesta prova, per la duresa d’alguna etapa, ell sempre responia el mateix: “Heu pagat per a això”.
Durant les 42 edicions d’aquesta cursa, la presència d’una vintena llarga de pilots de F1 ha sigut constant. És evident que exerceix un curiós poder de seducció sobre esportistes de moltes especialitats diferents, i en el cas de la considerada com la reina de l’automobilisme esportiu la relació ha sigut més que evident.
Fins ara només dos expilots de F1 han guanyat el Dakar: Jacky Ickx, el 1983 (i que va perdre el 1989 amb Ari Vatanen pel sorteig d’una moneda a l’aire que va fer el director esportiu de Peugeot, Jean Todt, l’actual president de la FIA), i el francès Jean-Louis Schlesser (19 participacions), el 1999 i el 2000.
Si bé la trajectòria de Schlesser a la F1 va ser força limitada, la del belga va ser enorme durant catorze anys: 122 GP, 8 victòries (amb Ferrari i Brabham), 13 poles... Com Alonso, Ickx va ser molt polifacètic i va córrer en especialitats molt diferents. Amb una coneguda traça sota la pluja, el d’Ixelles va guanyar ni més ni menys que sis vegades les 24 Hores de Le Mans.
Els pilots francesos de F1 van ser els primers a voler viure des de dins l’experiència del Dakar: Henri Pescarolo, Maurice Trintignant, Patrick Tambay (tercer el 1988 i 1989 amb Land Rover), Jean-Pierre Jaussaud (tercer el 1982 amb Mercedes), Jean-Pierre Jabouille, Patrick Gaillard, Jean-Pierre Jarier, Jacques Laffite, Philippe Alliot (que també va córrer el Dakar en moto), Paul Belmondo, Éric Bernard o François Migault també formen part de la llista.
Schlesser és actualment el màxim responsable de l’Africa Eco Race, la competència del Dakar, que es disputa també aquests dies. Ell va ser el primer a obtenir grans resultats amb els buguis, com el que porta Carlos Sainz. Córrer amb un bugui té la seva gràcia. Fer-ho en camió, també. Aquesta mena de vehicles van cridar l’atenció de l’holandès Jan Lammers (un altre guanyador de Le Mans), l’italià Alex Caffi i i el suís Clay Regazzoni, que, després de quedar paraplègic al GP dels Estats Units del 1980, va trobar en els camions una manera de poder continuar competint, com l’andorrà Albert Llovera.
El Dakar ha atret pilots de F1 de més nacionalitats, com l’alemany Jochen Mass, el portuguès Thiago Monteiro, l’argentí Norberto Fontana o el japonès Ukyo Katayama.
Però sobretot ha seduït els anomenats pilots mutidisciplinaris, com l’anglès Vic Elford (guanyador del Ral·li de Montecarlo amb un Mini), que també va fer ral·licròs, F1, les 500 Milles de Daytona o les 24 Hores de Le Mans, Daytona i Nürburgring... a més de la Targa Florio. O el xilè Eliseo Salazar, l’únic capaç de fer les 500 Milles d’Indianapolis, el GP de Mònaco, Le Mans i el Dakar el mateix any. Una animalada, vaja, per a l’últim pilot de F1 que ha fet el Dakar abans que Alonso.
L’esport és el que fa més net
El Dakar i la Supercopa d’Espanya de futbol, en el seu nou format Frankenstein inventat per Luis Rubiales a canvi de 40 milions d’euros, fan que aquests dies l’Aràbia Saudita centri el focus de l’atenció esportiva. Aviat hi haurà més esdeveniments del màxim nivell com a ingredients de l’estratègia del règim d’aquest país per blanquejar la imatge que té. Tot plegat forma part del programa anomenat Visió 2030, per donar una imatge més moderna d’un país que vol deixar de dependre dels petrodòlars, però que no pot amagar la negritud (més fosca que l’or que els manté per ara) de moltes situacions que es donen en aquest regne absolutista tan ben relacionat amb la monarquia espanyola.
En aquest regne les dones –obligades a vestir amb l’abaia– van rebre el seu dret de vot fa només cinc anys, i tot just tenen permès conduir vehicles des del juny del 2018. Però més enllà d’aquestes gràcies concedides pel príncep hereu Mohamed bin Salman, els seus drets estan extraordinàriament limitats, i no només pels dogmes que marca la religió islàmica. A l’Aràbia Saudita no tenen un respecte gaire gran pels drets humans més elementals, fan desaparèixer periodistes amb esperit crític, mantenen una guerra injustificable contra el Iemen o fins i tot apliquen la pena de mort per delictes segons el règim de Riad tan execrables com l’homosexualitat.
Però, malgrat tot, els cops de gas d’uns i els gols dels altres desfermen per tot el món l’entusiasme dels seguidors de l’esport, la nova eina per purificar la imatge que destil·len les pitjors dictadures. Fins al 1985 la Fórmula 1 va córrer al circuit sud-africà de Kyalami, recentment remodelat i convertit en una instal·lació modèlica que podria tornar a acollir curses del màxim nivell. Des de feia molt de temps, la presència d’aquesta competició en aquell país estava sent molt qüestionada per la comunitat internacional, a diferència d’altres esports que van decidir no seguir col·laborant amb el règim de Pretòria com a mesura de protesta per l’apartheid. Les motos també van marxar d’aquesta pista el 1985, i no hi van tornar –en aquest cas al circuit de Welkom– fins al 1999, tot i que ja fa setze anys que no s’hi fan Grans Premis, a Sud-àfrica.
Ara el Dakar ha desembarcat per primera vegada a l’Aràbia Saudita, una vegada exhaurida la mamella dels països de l’Amèrica del Sud que pagaven per acollir la cursa. Perquè aquesta –i no cap altra– és l’autèntica raó de la mudança. La descoberta d’escenaris nous és l’excusa. És veritat que els esportistes professionals han de fer la seva feina al marge de consideracions alienes. Però, moltes vegades, potser massa, es posa aquests herois globals com a exemple, com a mirall, per a les generacions més joves. Quina gran ocasió perduda per tots ells, doncs, ja que amb la seva participació han deixat escapar fer valer els valors dels quals tant s’omplen la boca de vegades per convertir-se en còmplices dels opressors.