Barcelona"Ve amb la moto?", pregunta tothom quan els parles de Toni Bou (Piera, 1986). Un home enfilat sobre dues rodes (o una), aquesta és la imatge mental que tots tenim del pilot que aquest diumenge ha sumat el seu trentè Mundial. La seva carrera esportiva sembla que no té límits. Ell és conscient que, tot i que encara li queden molts títols per guanyar i fites per aconseguir, hi haurà un moment en què haurà de dir prou.

Tens 35 anys i acabes d'aixecar el teu trentè Mundial. ¿T'ho podies haver arribat a imaginar quan vas començar?

— És impressionant i alhora real. Sona molt irreal pensar que he guanyat 30 títols i només tinc 35 anys. En realitat són 15 anys consecutius des dels 20 anyets. És increïble, també. És un somni fet realitat.

Com es fa per no parar de guanyar durant 15 anys? 

— Va tot sobre la marxa [riu]. Si estigués preparat o ho comencés a fer ara amb tota l'experiència que tinc, potser no em sortiria. És haver viscut el moment, i tot ha anat sortint a la perfecció. M'he envoltat de la gent que m'havia d'envoltar i he tingut tots els factors a favor. Fins i tot he tingut sort amb les lesions, ja que sempre han sigut en moments que tenia un mes per recuperar-me. Hem tingut sort perquè, si no, fer-ho quinze anys seria impossible.

¿L'entorn d'un esportista és clau per a la seva carrera? 

— Totalment. La família sempre m'ha fet costat. És el que realment necessita un esportista per tenir la seguretat i regularitat necessàries. Jo, des dels vint anys fins ara he crescut molt, però al meu entorn sempre he tingut la tranquil·litat que m'ha fet ser madur quan era jove per aconseguir els títols i tenir el cap a lloc. 

Com ha canviat aquell Toni de 20 anys? 

— He canviat poc! He madurat per l'edat, com la gent normal. El Toni segueix sent el mateix amb la mateixa colla d'amics. M'agrada molt estar amb els meus, divertir-me, passar-m'ho bé. Això no ha canviat. He sigut sempre així. 

¿L'única cosa que ha canviat és que ara tens 30 títols mundials a casa?

— I molta experiència. Sempre he sigut el mateix i no m'ha canviat gens, ni de cara a la gent ni amb mi mateix, el fet de guanyar o no guanyar. 

Com és que no se t'acaba mai la fam de guanyar després de tants títols? 

— L'únic secret és que m'agrada molt el que faig, que ho disfruto. Si no, seria impossible. Si no ho fes per guanyar, també ho faria. Si ho fes per ser segon, tercer o quart, segur que també ho faria. I la meva gran sort és poder-me dedicar al que més m'agrada. I he tingut la sort de poder ser el millor en aquest esport. Quan fas el que més t'agrada, evidentment hi ha nervis i situacions complicades, però sempre s'acaba imposant el que és més positiu. 

En aquest camí fins al trentè títol, t'has plantejat canviar? 

— Em passa una cosa estranya. M'agrada molt el motocròs, m'agrada el futbol... Però quan els practico dues setmanes seguides perquè les tinc lliures, me n'acabo cansant. En canvi, d'aquest esport, no sé si és perquè he arribat a tenir un nivell molt alt, no me'n canso. Sempre tinc la motivació per millorar i sentir-me totalment competitiu. El fet d'haver arribat a aquest nivell fa que no em cansi. 

Portes molts anys a l'equip. Són la teva segona família.

— Estar lluny de la família és dur, però tinc la sort que amb l'equip també soc molt familiar. És el que busco sempre: trobar un grup de gent amb qui estigui a gust. Aquesta és la clau dels èxits. L'equip ha de ser una família i has de confiar cegament en ells. Sempre tens ganes d'estar amb els teus, però si és una feina marxar, és difícil que siguis sempre competitiu.

Aquest diumenge, abans de pujar a la moto, sabies que podia caure el Mundial. ¿S'afronta de manera diferent el trentè títol? 

— És molt diferent. Un pilot jove ha de demostrar i aconseguir fites, però jo he tingut la sort que n'he aconseguit més de les que em podia imaginar. Sempre es pot aconseguir més, no hi ha límits. Hi ha un dia que s'acabarà i s'ha de tocar de peus a terra, sabent el que hem aconseguit i exigint-te fins a cert punt. Des que vam veure el calendari sabia que el títol es decidiria a Barcelona. Quasi no volia córrer, sabia que corria molt risc i tenia molt a perdre i molt poc a guanyar defensant un títol a només dues curses. Hem treballat moltíssim per aconseguir-ho. A Andorra vam fer una cursa quasi perfecta i aquest diumenge vam cometre algun error més, tot i la veterania. Arrancar la pista em va costar. M'havia preparat molt, però, tot i això, va haver-hi alguns errors i encara queden coses per millorar.

Com gestiones aquests errors per tirar endavant enmig de la cursa? 

— He tingut la gran sort de viure molts moments com aquest i aixecar-los. Això et fa molt més fort, i recordes sempre aquests moments. M'agrada molt analitzar les curses, les setmanes complicades. És bo recordar també aquelles setmanes difícils en què la moto no va o tu no estàs fi i no et surten les coses, però al final has aconseguit fer una gran cursa. Per sort, no ha sigut un parell de cops. A més, però, també cal recordar quan passa al revés. Quan tens una setmana increïble, amb un feeling genial, i la cursa no surt tan bé com voldries. L'esport és així. T'ensenya que no pots abaixar mai la guàrdia ni tirar la tovallola.

¿És igual d'important la part física que la mental a l'hora de competir? 

— Físicament has d'estar molt bé, però potser no seria un 50%-50%, ja que és necessari una mica més de la part mental. Si psicològicament no estàs bé, per molt que físicament estiguis al màxim, no funciona. Has d'estar sempre amb un punt extra a nivell mental. Penso que és més fàcil no estar perfecte físicament, però estar de cap a tope i poder-ho tirar endavant. Si és al revés, no ho aixecaràs.

Ets una mena de superheroi invencible sobre la moto. Et sents així?

— La gent es pensa que no som humans i que el Toni Bou era impossible que es quedés a la zona 1. I mira, en la primera zona, on no es va quedar ningú, m'hi vaig quedar jo. És una cosa que jo sabia que podia passar i que vaig corregir molt bé perquè estava molt treballat.

A la gent la sorprèn que tu fallis? 

— Sí, evidentment. És com quan veus a un esportista que esperes que ho faci molt bé i no penses que pugui fallar. Al final som humans, i jo també encara que tingui 30 títols. Evidentment que fem errors, en qualsevol cosa, per això entrenem tant per corregir-los. Però a l'esport sempre es pot ser millor i sempre és fàcil guanyar.

Qui és el Toni sense una moto? 

— He aconseguit molts més Mundials dels que m'hauria imaginat. Quan arribi el moment per lesions o per altres motius, segurament m'agradaria seguir connectat amb aquest món. M'agradaria ajudar joves pilots i estar vinculat a l'equip amb què he aconseguit tots els meus èxits. Aquest és el camí que m'agradaria seguir.

Ara, què et queda? 

— Disfrutar i intentar arribar als meus límits. Vull arribar al més lluny possible. Una de les coses més boniques que em quedaven per fer era poder guanyar un Mundial a Barcelona i ara ho hem aconseguit.

Vas proclamar-te campió a casa teva davant de la teva gent. ¿No hi havia millor manera?

— He de dir que si ho hagués pogut escollir no ho hauria demanat. Era molta pressió! Arribar a jugar-te-la a Barcelona i poder guanyar al Sant Jordi, davant de tota la meva gent, un Mundial, i el número trenta... Tot ha quadrat i ha sigut increïble. Podia haver sigut, després de 29 Mundials, perdre el 30è a Barcelona i uf... M'han passat moltes coses pel cap i sempre acabaré recordant l'error que vaig fer a la zona 1. Vaig ser massa agressiu i és una cosa que em passa quan estic molt nerviós.