Nürburgring, l'infern més desitjat del planeta

Nürburgring és quelcom més que un circuit. És l’ànima de l’automobilisme europeu i mundial, la catedral del motor alemany i lloc de peregrinació de milions d’aficionats i entusiastes d’arreu del planeta.

Situat a la zona muntanyosa d’Eifel, a 50 quilòmetres de Bonn i 75 de Colònia, el de Nürburging és un dels traçats més llargs i antics del vell continent. El traçat original era de 28.290 metres, dividit en dues zones.

La zona nord, anomenada Nordschleife, és la més gran del circuit, amb 22.810 metres de recorregut, mentre que la zona sud, anomenada Südschleife, feia 7.747 metres, però la seva configuració tortuosa i revirada, plena de desnivells amb pendents de fins al 27% va fer que el seu ús fos poc més que esporàdic. A més dels dos grans traçats, encara existia un tercer anomenat Star-Ziel Schleife, que unia dos petits trams gairebé rectes per davant i al costat del box per tancar un petit recorregut de poc més de dos quilòmetres.

Un traçat històric

Els treballs de construcció del circuit de Nürburging es van iniciar l’any 1925. Aquell mateix any s’havia presentat la maqueta del circuit a l’exposició internacional de Berlín. Nürburgring deu el seu nom al castell de Nürburg, que presideix el turó del mateix nom i que queda al centre del llarg circuit, que l’envolta. De fet, Nürburgring significa anell de Nürburg. La seva construcció responia a les necessitats de la creixent indústria automobilística alemanya, ansiosa de nous espais on testar els models cada cop més potents dels seus principals fabricants.

La pista fou inaugurada el 3 de juliol de 1927 amb una carrera de motociclisme, seguida de la primera carrera automobilística disputada el 17 de juliol del mateix any, que seria guanyada pel pilot alemany Otto Merz, al volant d’un Mercedes S de 6’8 litres amb compressor, i que va signar una velocitat mitjana de 102 km/h.

El traçat més conegut, estimat i idolatrat per pilots i aficionats, sense cap mena de dubte és el Nordschleife. El Nordschleife és un traçat revirat, que inclou fins a 170 girs i nombrosos canvis de rasant en els seus 22 quilòmetres de recorregut, amb una amplada que oscil·lava entre els 6’7 dins als 8 metres al llarg del traçat.

Degut a la seva varietat, a la seva dificultat i a la seva perillositat (el recorregut travessa boscos i barrancs a pocs metres de l’asfalt), el Nordschleife es considera el circuit més difícil del món, i se’l coneix popularment com el traçat dels mestres o l’infern verd, en referència a la vegetació exuberant que rodeja el circuit. Sobre el Nordschleife grans campions com Nuvolari, Caracciola, Fangio, Moss, Rosemeyer, Ascari, Jackie Stewart, Jacky Ickx, Hunt o Lauda van escriure pàgines llegendàries de la història de l’automobilisme mundial.

Els pilots que guanyaven més d’un Gran Premi o carrera de Fórmula 1 a Nürburgring rebien el nom de “Ring Meister” i un anell commemoratiu de la seva fita. Entre ells, cal destacar l’alemany Rudolf Caracciola com l’autèntic rei del Nordschleife, amb cinc Grans Premis d’Alemanya (1928, 1931, 1932, 1937 i 1939) i 3 carreres d’Eifel (1931, 1932 i 1935) guanyades sobre el llegendari traçat alemany.

Precisament al Nordschleife es va celebrar, entre els anys 1931 i 1970, el Gran Premi d’Alemanya de Fórmula 1. Al mateix traçat es celebraven els 1.000 quilòmetres de Nürburgring per vehicles Sport, prototips i Gran Turisme, així com altres proves més recents com les 8, 12, 24 i 84 hores de Nürburgring per a turismes.

Degut a la seva fisonomia, el circuit ofereix moltes peculiaritats. Per exemple, als anys 60 del segle passat, el traçat del Nordschleife era l’únic de tot el campionat del món de Fórmula 1 on els pilots es distanciaven en més d’un (o diversos) segons per volta. Al llarg dels anys, els pilots van evolucionar molt el temps per volta, passant dels més d’onze minuts que signaven els Bugatti d’Achille Varzi o l’Alfa Romeo de Tazio Nuvolari als menys de set minuts (6’58”) que va signar Niki Lauda als entrenaments del Gran Premi de 1975.

Remodelació

L’any 1970 la pista mostrava importants deficiències. Així doncs, el traçat del Nordschleife va ser asfaltat de nou, es van eliminar barreres i millorar els punts crítics, garantint unes escapatòries laterals.

L’accident gairebé mortal de Niki Lauda l’any 1976 va tornar a deixar en evidència les carències del Norsdchleife i la seva escassa seguretat per acollir Grans Premis de Fórmula 1. La pel·lícula Rush va reconstruir força bé la seqüència del greu accident de Lauda al Nordschleife:

Així doncs, Nürburging Nordschleife va deixar d’acollir -per sempre més- el Gran Premi d’Alemanya, i tots els esforços del circuit van passar a la remodelació del vell traçat sud, el Südschleife, que va passar dels 7’5 als 4’5 quilòmetres actuals, i a garantir totes les mesures de seguretat adients que l’han permès la seva actualització i aprofitament fins als nostres dies.

El Nordschleife, per la seva banda, va quedar retallat definitivament en el traçat dels 21 quilòmetres actuals i reservata un ús no competitiu, reservant-lo com a circuit de proves. El fet de ser un circuit obert als aficionats, sumat a la seva complexitat tècnica, ha ajudat encara més a popularitzar l'infern verd entre els amants de les dos i les quatre rodes.

I és que la seva popularitat no va caure gens ni mica, ja que actualment les principals marques competeixen per veure qui és capaç de fabricar cotxes ràpids sobre el traçat de l’infern verd, i a més resta obert molts dies a l’any pels aficionats que volen rodar amb els seus cotxes en un circuit llegendari.