Les 500 milles d'Indianapolis, la competició de motor més popular dels Estats Units
Repassem els 108 anys d'història de les 500 milles d'Indianapolis, una carrera de llegenda
Aquest cap de setmana es disputen les 500 milles d'Indianapolis, la competició de motor més popular i important dels Estats Units, que enguany ha saltat a la primera pàgina mediàtica gràcies a la participació del pilot asturià Fernando Alonso, que busca la victòria per aconseguir una triple corona (500 milles, GP de Mònaco i Le Mans) que tan sols el britànic Graham Hill ha sigut capaç de completar.
Aquesta mítica cursa es corre cada any al traçat anomenat Indianapolis Motor Speedway, amb circuit oval de 2,5 milles de longitud i que té el rècord de ser l'equipament esportiu més extens del planeta.
El circuit d'Indianapolis va ser construït l'any 1909, i aquell primer any ja es va celebrar la primera carrera al recinte –el circuit encara no estava asfaltat i era de grava i quitrà–, que durant els primers anys estava projectat a 100 voltes (o 250 milles). Amb tot, la gran quantitat d'accidents, molts d'ells mortals, va fer que durant els primers anys fos habitual que les curses tinguessin un recorregut total de 235 milles.
El primer cop que es va instaurar la distància de 500 milles va ser l'any 1911, davant més de 80.000 espectadors que omplien les graderies i van convertir les 500 milles en la competició més popular dels Estats Units. L'èxit de la carrera va obligar els organitzadors a limitar-la a tan sols 33 participants per motius de seguretat.
El francès Jules Goux, al volant d'un Peugeot, va ser el primer estranger de guanyar a Indianapolis l'any 1913, victòria que repetiria el seu compatriota René Thomas l'any següent amb el mateix cotxe. L'any 1914 es va imposar l'italoamericà Ralph DePalma, al volant d'un Daimler (actual Mercedes-Benz).
Durant els anys 20 i 30, les 500 milles van ser dominades pels constructors i enginyers nord-americans –Miller i Offenhauser sobretot–, que van batre uns quants rècords de velocitat i victòries al traçat oval. No debades els cotxes d'Offenhauser van guanyar consecutivament durant 18 anys a Indianapolis, entre els anys 1947 i 1964.
L'únic fabricant europeu que va tenir èxit a Indianapolis en el període d'entreguerres va ser la italiana Maserati, que va aconseguir imposar-se en les edicions del 1939 i el 1940 amb el pilot nord-americà Wilbur Shaw al volant. La següent victòria d'un fabricant europeu va haver d'esperar 38 anys, ja que no va ser fins al 1978 quan la britànica Cosworth va construir un motor capaç d'imposar-se a les 500 milles.
El primer pilot estranger de guanyar a Indianapolis després de la Segona Guerra Mundial va ser l'escocès Jim Clark al volant d'un monoplaça amb xassís Lotus i un motor Ford el 1965. L'any següent, l'anglès Graham Hill va tornar a emportar-se la victòria pel Regne Unit, però va caldre esperar fins a l'any 1989 per veure un altre estranger –Emerson Fittipaldi– al lloc més alt del podi d'Indianapolis.
L'edició actual, la 101a que es disputa a Indianapolis, comptarà amb la presència de Fernando Alonso, el primer campió del món en actiu de Fórmula 1 que disputa les 500 milles d'Indianapolis des dels temps de Graham Hill. També comptarà amb la presència del català Oriol Servià. El guanyador de la cursa d'aquest diumenge aixecarà el trofeu Borg Warner, que va associat a un premi en metàl·lic de més de 2 milions d'euros.