El 27 d’abril és una data assenyalada al calendari per a molts catalans i catalanes, perquè és el dia de la Mare de Déu de Montserrat, patrona de Catalunya. Habitualment és un dia assolellat, primaveral i agradable, però el de l’any 1975 va ser el dia més tràgic i funest per als aficionats del motor a casa nostra.

Aquell diumenge 27 d’abril de 1975 es va celebrar el GP d’Espanya de Fórmula 1 a Montjuïc, un circuit urbà, sinuós i perillós que ja als anys 70 estava totalment desfasat en matèria de seguretat. Hem de pensar que en aquells moments el dictador Francisco Franco vivia els seus darrers mesos de vida –acabaria morint el 20 de novembre del mateix any– i que el president del govern, Carlos Arias Navarro, cap visible del sector immobilista del règim, semblava garantir la continuïtat del règim fins i tot després de la mort del dictador.

Durant els anys del tardofranquisme el GP d’Espanya de Fórmula 1 se celebrava en anys alterns entre el traçat urbà de Montjuïc i el circuit madrileny de Jarama. El fet de celebrar-se cada dos anys i en un entorn espectacular com és la muntanya màgica barcelonina feia que els aficionats del motor a casa nostra tinguessin aquesta data marcada en vermell. Ara bé, tal com dèiem, el circuit urbà barceloní no era ni de bon tros un traçat segur i adequat per als monoplaces de mitjans dels anys 70, unes bèsties de l’asfalt de 500 CV de potència i uns 650 quilos de pes, que no disposaven de controls electrònics i de frenada com els moderns i que necessitaven espais i escapatòries quan els pilots no traçaven al mil·límetre. 

En aquest sentit, cal recordar que l’aleshores líder del campionat i vigent campió del món, Emerson Fittipaldi, es va negar a córrer al traçat urbà de Montjuïc perquè creia que no era prou segur per als pilots i els espectadors. De fet, durant el dia de la carrera el campió brasiler només va completar una volta abans d’entrar al box i abandonar el Gran Premi, una decisió que també van prendre el seu germà Wilson Fittipaldi i l’italià Arturo Merzario. Però la resta pilots, entre els quals hi havia futurs grans campions com James Hunt, Niki Lauda o Jacky Ickx, entre d'altres, van decidir córrer la cursa.

Aviat es va evidenciar que el circuit urbà de Montjuïc no era el lloc idoni per fer córrer els monoplaces, i abans d’haver completat les cinc primeres voltes els futurs campions Lauda i Hunt ja havien hagut d’abandonar per xocs i accidents. Els accidents i abandonaments es van anar multiplicant durant les successives voltes, però el pitjor encara havia d’arribar.

A inicis de la volta 25 el pilot alemany Rolf Stommelen liderava la cursa al volant del seu Embassy-Hill, però el brasiler Carlos Pace, al volant d’un Brabham, va col·lisionar amb ell metre el perseguia. A conseqüència d’aquest impacte, el cotxe de Rolf Stommelen  va perdre l’aleró a la recta principal i el cotxe va sortir volant, literalment, en superar el canvi de rasant de la recta principal, fins a sortir del traçat i caure sobre un sector del públic, cosa que va causar quatre morts (un bomber, un espectador i dos fotoperiodistes) i deu ferits greus més, entre els quals el pilot. En aquest reportatge de Movistar podeu veure algunes imatges del terrible accident mortal i el lloc on va passar.

I a partir d’aquí, el Gran Premi va viure el caos més absolut. La carrera va durar quatre voltes més fins que direcció la va suspendre definitivament, entre un batibull d’ambulàncies, bombers, policies, sanitaris i aficionats que intentaven socórrer les víctimes de l’accident mentre els vuit monoplaces restants seguien corrent pels carrers de la muntanya màgica. Finalment, es va suspendre la carrera a la volta 29, amb la victòria final de l’alemany Jochen Mass i la sorprenent pilot italiana Lella Lombardi en sisena posició: aquella va ser la primera i única vegada que una dona ha puntuat en un Gran Premi de Fórmula 1. Això sí, com que no s’havia disputat encara un 60% de la distància programada de la cursa, els pilots només van obtenir la meitat de la puntuació.

Finalment, però, la tragèdia de Montjuïc sí que va servir com a embrió del futur Circuit de Catalunya, l’actual temple de la velocitat a casa nostra i un dels traçats més segurs del món per celebrar-hi curses o esdeveniments sobre dues o quatre rodes.