El 2 CV s’estava quedant curt. I la competència collava de valent. El Renault 4, que comptava amb la revolucionària solució que suposava la cinquena porta, la del darrere, s’estava menjant el terreny del Citroën. Calia reaccionar, i per això al saló de París del 1967 van presentar el nou Dyane, que no van dissenyar ells mateixos, sinó que van encarregar als creatius de Panhard perquè els de Citroën estaven embolicats en el projecte G, del qual sortiria més tard el GS.

Amb els llums encastats a la carrosseria -a diferència del 2CV-, el sostre practicable gràcies a una capota de lona que es podia cargolar, i un exterior molt més ple d’angles que el seu antecessor, aquest cotxe aviat el van batejar com la cabra, perquè s’enfilava per tot arreu gràcies a unes suspensions molt toves que li permetien circular per qualsevol camí per trinxat que estigués.

Inicialment portava el mateix motor que el 2CV, amb una modificació en l’embragatge que ajudava a aprofitar millor l’escassa potència d’un propulsor que només tenia 425 cc. Després van arribar dues versions més grans, fins a la de 602 cc del Dyane 6, que va néixer a la fàbrica de la marca a Vigo. D’aquell centre van sortir 233.100 de l’1.444.583 unitats de Dyane que es van fer al món durant els setze anys d’història d’aquest cotxe tan valorat sobretot a l’àmbit rural.

Però no tothom el va apreciar de la mateixa manera. Quan el van llançar al mercat, la revista Autopista va titular: “Citroën ha aconseguit fer un 2 CV encara més lleig”.