Motor Història 18/10/2016

Pegaso Z-102, el cotxe amb què Franco volia sorprendre el món

El Pegaso Z-102 fou l'intent de la dictadura de demostrar el poder industrial i tecnològic de l'Espanya franquista

Ferran Vital
4 min
Pegaso Z-102, l'intent de Franco per demostrar el poder industrial espanyol

El Pegaso Z-102 va ser un exercici de disseny i producció d’un cotxe d’elit en un país amb unes estructures socials, econòmiques i polítiques en vies de desenvolupament, com era l’Espanya autàrquica dels primers anys del franquisme.

El règim de Franco volia demostrar al món i a si mateix que el país era una potència industrial capaç de produir vehicles i maquinària de primer nivell malgrat el bloqueig econòmic i l’embargament comercial a què era sotmesa l’Espanya de Franco durant els primers anys de la dictadura.

El règim, ansiós per recuperar la vella tradició automobilística espanyola –per bé que gairebé íntegrament procedent del Principat de Catalunya-, va revifar les cendres de la gloriosa Hispano-Suiza i altres velles marques automobilístiques per crear un conglomerat industrial d’automoció de titularitat estatal anomenat ENASA.

ENASA, que era l’organisme encarregat de motoritzar un país devastat per la guerra, va optar per recuperar els vells terrenys de la fàbrica d’Hispano-Suiza, a cavall dels barris barcelonins de la Sagrera i Sant Andreu, per crear una nova divisió dedicada a la construcció de turismes que fou batejada com Pegaso.

Pegaso va ser dirigida, des del primer moment, pel català Vilfred Ricart, que havia treballat a Itàlia els anys d’entreguerres. A Itàlia, Ricart va dirigir Alfa Romeo, la mítica marca esportiva italiana –de titularitat estatal- que el règim de Mussolini va fer servir com una de les banderes propagandístiques i icones culturals de l’èxit de la política feixista italiana. Després de la Segona Guerra Mundial i la derrota dels feixistes, Ricart i molts dels antics enginyers i caps d’Alfa Romeo, amb massa lligams amb l’antic règim feixista, van optar per emigrar a l’Espanya franquista, on el règim els acolliria amb els braços oberts.

Independentment de les idees polítiques i les vinculacions socials de Ricart i els seus enginyers, els nouvinguts van obtenir el vistiplau del règim per iniciar la producció de models esportius que servissin per demostrar al món les capacitats tècniques i tecnològiques de l’Espanya franquista.

Un Z-102 de Superleggera

Fruit del treball de Vilfred Ricart i els seus ajudants italians, Pegaso va sorprendre el món l’octubre de 1951 en presentar al Saló de París un automòbil d’elevades prestacions, equipat amb un revolucionari motor V8 amb quatre arbres de lleves en cap, una solució poc freqüent en el seu temps.

La construcció del Z-102 fou molt curosa, ja que el procés de producció era íntegrament artesanal, amb un repartiment de pesos òptim gràcies a una distribució de xassís poc freqüent aleshores, inspirada en el món de la competició. Per exemple, el Z-102 disposava d’una caixa de canvis de cinc velocitats situada darrere de l’eix posterior per cercar el màxim equilibri en la distribució de pes. Pel que fa a les carrosseries, Ricart va optar per contractar els millors especialistes del seu temps, com ara els milanesos Superleggera Touring, empresa que ja havia col·laborat amb Ricart a l’època que aquest treballava a Alfa Romeo, o la llegendària carrossera francesa Saoutchik.

Detall del capó

Durant els anys que Pegaso va produir el seu esportiu de luxe, Ricart no va deixar de treballar per millorar el motor V8 que movia el Z-102. Primer va substituir el motor de 2,5 litres per un de provisional de 2,8 litres, i finalment un de definitiu de 3,1 litres de cilindrada.

L’any 1955 Pegaso va introduir-hi encara nous motors, més potents i de més cilindrada, de 4 i 4,5 litres. Pegaso va batejar aquests models, més potents, amb el nom de Z-103. A més, aquests nous cotxes equipaven uns discs de frens més potents que milloraven sensiblement la frenada.

Motor V8 de 3'1 litres del Z-102

L’any 1958 Pegaso va fabricar l'últim Z-102. En total, 84 unitats (amb multitud de carrosseries, acabats i ubicacions del volant diferents) havien estat fabricades a les instal·lacions de Pegaso, lluny dels objectius inicials.

Èxits esportius

El Pegaso Z-102 era un cotxe que recollia l’herència de competició de la vella Alfa Romeo dels anys 30 i 40. Els Pegaso Z-102 eren cotxes potents i ràpids, capaços d’arribar als 250 km/h però que pecaven d'una escassa capacitat de frenada.

L’any 1953 Pegaso va utilitzar dos models experimentals per competir a les 24 hores de Le Mans, però un incendi fortuït va carbonitzar els dos Z-102B enviats a França per competir.

Els grans èxits esportius del Pegaso Z-102 van arribar de la mà del pilot Celso Fernández, que va triomfar al volant del Z-102 a la carrera en pujada de la Rabassada els anys 1952 i 1953, i a la Vue des Alpes de 1953.

El Z-102 a la Rabassada, any 1953

El mateix Celso Fernández fou qui baté el rècord del món de velocitat de turismes l’any 1953, amb el quilòmetre i la milla llençades de Bèlgica. Fernández, a bord d’un Z-102 BS de 2,8 litres de cilindrada sobrealimentat i amb una carrosseria “roadster” ultralleugera preparada per Touring, va batre els rècords dels Jaguar a l’autopista de Gant-Ostende amb uns registres espectaculars: 243 km/h en quilòmetre amb sortida llençada i 138,9 km/h en sortida aturada, i 244,6 km/h en milla amb sortida llençada i 159 km/h en sortida aturada.

Els pilots Joaquim Palacio i Celso Fernández al volant del Z-102

Joaquim Palacio, l’altre pilot de Pegaso, també va obtenir alguna victòria, com ara la carrera de l'Alto de los Leones i la de Galapagar, ambdues celebrades l’any 1954.

stats