Ara fa l’efecte que tot va néixer i que tot va passar el 1968, mig segle enrere. L’ambient de revolta del maig d’aquell any va empènyer el llançament d’un cotxe que buscava ser sinònim de llibertat, el Mehari.

El seu nom prové d’una raça de dromedaris africans que destacaven per la seva rapidesa i sobrietat. De les dues qualitats, aquest Citroën -que no demostrava gaires aptituds totterreny- només tenia la segona, i potser una mica massa.

Era un descapotable amb un disseny innovador i creatiu, construït sobre la base del Dyane 6, i que només pesava 525 quilos gràcies a la carrosseria de plàstic ABS que es podia rentar amb un ruixat de mànega. Un vehicle per anar a la platja, però també per fer-lo servir per treballar i del qual es va criticar la seguretat, però sobretot l’aspecte matusser dels seus acabats. Feia molta patxoca, fins que t’hi acostaves i veies com estaven fets els petits detalls.

A Alemanya no el van voler homologar mai, precisament per això, però en canvi al Perú va tenir una acollida molt bona.

En marxa era molt sorollós, i tenia una potència tan limitada (38,5 CV) que, quan venia una pujada, feina hi havia a superar-la, encara que no anés gaire carregat de passatgers. I sempre hi acostumaven a anar! Això sí: de divertit i simpàtic n’era molt, sobretot si l’amo era un altre.

El 1987 es van deixar de fabricar després de vendre’n 145.000 unitats. Van molt buscats, i comprar-ne un d’usat no baixa dels 9.000 euros, en funció de l’estat. Des de fa un parell d’anys n’hi ha una versió elèctrica que ja es comercialitza a l’estat espanyol.