Havia de ser l’esportiu definitiu de Ferrari, un 'cavallino' de pura sang que culminés la saga dels 288 GTO (1984), F40 (1987) i F50 (1995), fins al punt que el seu nom original havia de ser F60. Amb tot, la direcció dels de Maranello van decidir batejar aquest cotxe amb el nom del seu fundador, Enzo Ferrari, en una clara aposta per aquest projecte d’hipercotxe.

Mecànicament el Ferrari Enzo utilitzava un motor atmosfèric de dotze cilindres en V (V12) de sis litres de cubicatge que arribava als 660 CV i obtenia una velocitat punta de 366 km/h, amb un consum mitjà de més de 20 litres als 100 quilòmetres i una capacitat d’acceleració de 3,3 segons en el 0-100. A més, l’Enzo era més lleuger (1.255 quilos) i més petit (4,7 metres de llarg i 2 d’ample) que el seu predecessor, el Ferrari F50.

Per construir-lo a Ferrari es va utilitzar la plataforma i el xassís del Maserati MC12, un cotxe de competició enfocat a les competicions GT, i va ser posat a punt pel departament de competició de la marca de Maranello, sota la supervisió i consells del campió alemany Michael Schumacher. El seu comportament era especialment àgil i esportiu, sobretot si s’activava el mode de conducció Race, que alliberava tot el potencial del vehicle.

La caixa de canvis del Ferrari Enzo era seqüencial de sis relacions amb un embragatge d’un sol disc amb controls electrohidràulics, una tecnologia heretada dels monoplaces de Fórmula 1 d’aleshores. A més, l’Enzo va ser el primer cotxe de Ferrari a utilitzar uns frens de carboni signats per Brembo que també eren heretats dels de competició.

El seu disseny, inspirat en els cotxes de Fórmula 1, va ser encarregat a Pininfarina, que va encarregar el treball al seu director creatiu d’aleshores, el japonès Ken Okuyama, i per primer cop va utilitzar un sistema d’alerons mòbils que modificava l’aerodinàmica del cotxe en funció de la velocitat per garantir la millor eficàcia i estabilitat sobre l’asfalt.

Ferrari només va fabricar 400 unitats de l’Enzo, a un preu base de 660.000 dòlars, amb la condició que el comprador de cada Enzo hagués comprat prèviament dos models de la marca. Va estar en producció entre els anys 2002 i 2004, i Ferrari en va preparar una versió encara més extrema anomenada FXX que va arribar als 860 CV aprofitant la base de l’Enzo, i que no es podia homologar per circular en carreteres obertes, a diferència de l’Enzo.

Curiosament el Ferrari Enzo ha resultat ser el cotxe de producció amb la taxa de mortalitat més elevada que s'ha fabricat mai, ja que 20 de les 400 unitats fabricades han patit accidents greus i mortals. El seu comportament esportiu el fa delicat i difícil de controlar pels conductors menys experts. I és que no tothom pot domesticar aquest esportiu, que, sense ser el més potent o el més ràpid de la història, s'ha convertit ja en el cotxe més perillós que s'ha fabricat, cosa que curiosament no ha fet més que revaloritzar les unitats que encara circulen a tot el món. Per acabar, us deixem un vídeo amb algunes imatges del Ferrari Enzo en acció.