Si hi ha una marca que tradicionalment arrisca en els seus dissenys i crea models absolutament irracionals, aquesta és Renault. Els dissenys dels Avantime, Vel Satis i Mégane II de la mà de Patrick Le Quément, juntament amb d’altres models poc habituals com el Wind o el petit Twizy són la senya d’identitat de la marca francesa, que sol fugir dels dissenys tradicionals.

A més, Renault té una llarga carrera en competicions esportives, especialment en la Fórmula 1 on va debutar l’any 1977, guanyant la seva primera cursa al Gran Premi de França de l’any 1979. Malgrat no participar durant alguns anys com a equip, sempre ha subministrat motors a altres escuderies de manera que pels volts de l’any 1994 la divisió de competició de Renault estava de celebració pels seus èxits esportius.

Al mateix temps la marca celebrava una altra efemèride: el seu model Espace –considerat el primer monovolum de la història- complia deu anys. Davant d’aquest panorama algú va tenir la idea –brillant idea, però ben poc racional- de deixar que els dissenyadors i enginyers de la divisió “Motorsport” celebressin tots dos esdeveniments com es mereixien.

Així, algú va pensar en desenvolupar una edició molt exclusiva de l’Espace que serviria per commemorar els dos fets. La lògica ens portaria a pensar en una versió d’unitats limitades amb un equipament més extens, uns detalls esportius o fins i tot un motor més potent. Però afortunadament pels amants del motor, pels enginyers de Renault aquesta idea era ben avorrida.

I d’aquesta manera és com va néixer l’Espace F1. Un model que conserva de l’Espace poc més que el nom, doncs no comparteix gairebé cap element amb el model de producció. La carrosseria, que comptava amb un enorme aleró, es va eixamplar per donar cabuda a dos seients davanters de tipus "bàquet" i dos posteriors que eren iguals que els davanters però que comptaven amb la presència, entre tots dos, del motor del prototip de monovolum.

El motor no podia ser un altre que el que Renault havia fet servir pel mundial de l’any 1993 –i que, per cert, va guanyar-lo en el Williams-Renault FW15C- de manera que ens trobàvem, directament, amb un monovolum amb motor de Fórmula 1.

Les xifres espanten, i més si tenim en compte el tipus de vehicle del que estem parlant. El propulsor V10 de 3.5 litres i 40 vàlvules desenvolupava una potència d’uns 800 cavalls i anava associat a un canvi seqüencial de sis velocitats. Això, juntament amb la reducció severa de pes que va patir l’Espace –i que van situar el pes final en tan sols 1300 quilos- el catapultaven de 0 a 100 km/h en tan sols 2,8 segons, de 0 a 200 km/h en tan sols 6,9 i així continuava accelerant fins als 312 km/h. La posada a punt va ser confiada a Alain Prost, una llegenda del motor francès, com podem veure en aquest vídeo:

Com és lògic, la resta d’elements mecànics del cotxe provenien directament del monoplaça del qual derivava el motor, i per tant els frens carboceràmics o les suspensions eren les mateixes que les que podíem trobar al Williams-Renault FW15C. Sens dubte, una bogeria d’aquelles que només les marques que més arrisquen són capaces de portar a terme.