És un dels pilots més estimats i admirats de tota la història de l’automobilisme, tot i que només va guanyar un Campionat del Món de Fórmula 1, l’any 1976, en una lluita aferrissada amb el seu gran rival, l’austríac Niki Lauda, en un cos a cos immortalitzat per la pel·lícula Rush (2013).

A diferència de la majoria de grans campions, el britànic James Hunt (1947-1993) no va ser mai un gran treballador. Fill d’una família de classe alta, Hunt va estudiar en prestigioses escoles privades angleses i va començar els estudis de medicina fins que als 18 anys i després d’una visita al circuit de Silverstone va comunicar a la seva família que havia decidit deixar els estudis per convertir-se en campió del món de Fórmula 1.

Durant els seus primers anys de formació a la Fórmula Ford i la Fórmula 3 britànica, el jove James Hunt va deixar moments estel·lars del seu talent i la seva capacitat per anar al límit, però la seva sang calenta li va costar molts accidents i sortides de pista, fet que li va valer guanyar-se al pàdoc el malnom de Hunt the Shunt, és a dir, Hunt, el dels accidents.

Gràcies al fet de ser membre de les elits socials angleses i a la seva personalitat extravertida i divertida, Hunt va aconseguir que el seu amic aristòcrata Alexander Hesketh (Lord Hesketh) es convertís en el seu gran valedor i patrocinador i li fes un equip a mida a la Fórmula 1, el mític equip Hesketh Racing, en el qual James Hunt va debutar l’any 1973.

Tot i que les escuderies tradicionals no es prenien gaire seriosament l’equip de Hesketh i Hunt (en part per les sonades festes que muntaven dins i fora del pàdoc), l’excèntric equip va deixar tothom bocabadat a l'últim GP de la temporada als Estats Units, on Hunt va pujar al segon lloc del podi tot i tenir un cotxe inferior als Lotus, Brabham, Ferarri i McLaren, als quals va derrotar.

Després d’una temporada modesta l’any 1974, Hunt va obtenir la seva primera victòria l’any 1975 al GP d’Holanda, i va quedar segon en tres curses més, que li van servir per obtenir una més que meritòria quarta posició final en la classificació de pilots.

A finals del 1975 Lord Hesketh va haver de comunicar a James Hunt que no tenia prou capital per seguir competint al màxim nivell, cosa que va obligar Hunt a haver de canviar d’equip. Aquell mateix any havia quedat lliure un seient a McLaren després de la marxa del brasiler Emerson Fittipaldi, i Hunt va fitxar pels de Woking.

La temporada 1976 es va convertir en una lluita apassionant entre Hunt i Lauda, dos rivals antagònics dins i fora de l’asfalt, amb estils de conducció oposats i maneres d’entendre la vida completament diferents. Hunt era molt més visceral i ràpid que Lauda, però l’austríac sabia gestionar millor les curses i guanyar gràcies a la combinació d’estratègia i precisió. Després de l’accident de Lauda a Nürburgring, l’anglès va encadenar tres victòries en quatre Grans Premis i tot va quedar per decidir a l'última cursa de l’any a Suzuka, al Japó. Després d’una carrera d’infart (amb pluja abundant, escassa visibilitat i una punxada inclosa), James Hunt va quedar en tercera posició final i va sumar prou punts per convertir-se en campió del món de F1.

Després de convertir-se en campió, l’estrella de Hunt es va anar apagant a poc a poc. L’any 1977 va guanyar tres curses però va protagonitzar episodis polèmics, com agressions a comissaris de pista i no comparèixer al podi per recollir el premi. La temporada 1978 encara va ser més modesta i va significar el final de l’etapa a McLaren. Tot i tenir una oferta de Ferrari, Hunt va decidir fitxar per un equip petit com Wolf, on es va retirar a mitja temporada el 1979, des d'on va passar a comentar curses d’automobilisme per a la BBC fins a la seva mort, l’any 1993, quan només tenia 45 anys i havia començat a fer una vida més sana amb menys consum d’alcohol i més activitat esportiva.

La llegenda de Hunt

Hunt era un pilot diferent, capaç d’estar quatre dies begut després d’una victòria o presentar-se a les carreres amb inscripcions com ara “Sexe, l’esmorzar dels campions”. I és que Hunt va ser un autèntic playboy que va protagonitzar un matrimoni esperpèntic amb la model Suzy Miller (que el va abandonar per Richard Burton) i que va protagonitzar orgies sonades al mateix pàdoc del seu equip, a les ambulàncies dels serveis sanitaris dels circuits o als lavabos dels avions. Els biògrafs de Hunt fins i tot asseguren que el pilot era capaç de quedar-se adormit al seu monoplaça els dies d’entrenament després d’haver passat nits senceres de festa. En definitiva, un pilot únic, ídol de molts dels pilots actuals com Räikkönen i Hamilton.