Seat 127: una aposta per la modernitat
Corria bastant (140 per hora), accelerava força bé i, sobretot, tenia uns frens molt eficaços, gràcies a la novetat del doble circuit de frenada
El 1972 Emerson Fittipaldi va guanyar el Mundial de F1, va néixer Zinédine Zidane i Seat va treure al mercat el 127, el successor del 850. En els deu anys que va estar en producció se’n van vendre 1.345.000 unitats, que, amb el temps, van arribar a disposar de tres motoritzacions diferents, la primera de 903 cc i 45 cavalls de potència, procedent del 850 Coupé.
El Fura, un model una mica més modernet, va ser el seu successor, i mirava d’atraure l’interès d’un públic una mica més jove. Aquest cotxe venia per donar resposta a uns consumidors que volien un vehicle més espaiós que el 600.
La gran aposta tecnològica de la marca va ser fer que portés la tracció al davant, a diferència de tots els models que havia comercialitzat fins aleshores.
El 127 corria bastant (140 per hora), accelerava força bé i, sobretot, tenia uns frens molt eficaços, gràcies a la novetat del doble circuit de frenada. Tot això feia que no fos gens estrany veure’l competir en alguns ral·lis locals.
Jo mateix vaig tenir l’ocasió de debutar com a copilot amb un 127 quan tot just acabava de fer 18 anys. Érem tan joves que encara dúiem la L de novells enganxada al vidre, barrejada amb els adhesius dels pocs patrocinadors que teníem. Ja pots comptar: quatre amics generosos. Recordo que en aquell Ral·li d’Hivern que començava a Collbató (Baix Llobregat) el primer tram que fèiem era la pujada a Montserrat des de Monistrol. Al cotxe li faltava tanta potència que trigàvem el mateix a arribar a la cruïlla de Can Maçana que anant amb una petita Vespa Primavera.