La Pujada a la Rabassada, entre el mite i l'oblit
La Rabassada fou un dels bressols de la competició del motor a Catalunya i un banc de proves excepcional pels fabricants locals
La carretera de la Rabassada (o també coneguda com Arrabassada) és una de les més emblemàtiques, estimades, temudes i respectades de tota Catalunya. La carretera va ser construïda entre els anys 1868 i 1874, en el context del derrocament de la monarquia de la reina Isabel II i l’arribada al poder dels progressistes encapçalats pel militar català Joan Prim, en el període històric conegut com el “Sexenni Democràtic”.
La carretera es va convertir, ja a finals del segle XIX, en el nexe de comunicacions més important entre Barcelona i el Vallès, i va servir per apropar el Tibidabo als barcelonins, que van començar a utilitzar massivament les fonts i espais verds de Collserola com espai d’esbarjo els caps de setmana i festius.
Així doncs, la carretera de la es va convertir en una artèria molt viva de la ciutat, i encara va ser-ho més quan al 1911 es va inaugurar una línia de tramvies que connectava el parc d’atraccions del Tibidabo, el casino i l’hotel amb la ciutat de Barcelona. Va ser aleshores quan els primers esportistes de la ciutat es van fer seu el traçat sinuós de la carretera per celebrar-hi esdeveniments esportius de velocitat, a dues o quatre rodes, i amb vehicles amb o sense motor.
La Penya Rhin va recollir la passió per aquest espai singular i va encarregar-se d’organitzar les primeres deu edicions de la carrera en costa (o en pujada) de la Rabassada, entre els anys 1922 i 1933. Molt probablement aquelles deu primeres van ser les edicions més exitoses, gràcies a l’afluència de públic, els premis en metàl·lic o els grans campions que van prendre-hi part, com ara el llegendari pilot alemany Rudolf Caracciola, Fernando De Vizcaya o l’heroi local Esteve Tort.
Esplendor i decadència
L’any 1922 es va celebrar la primera carrera en costa, organitzada per la ja coneguda Penya Rhin. Aquella carrera inaugural la va guanyar P. Satrústegui, al volant d’un Bugatti. A partir d’aquell any, Fernando de Vizcaya, germà petit del també pilot Pierre de Vizcaya, va guanyar les cinc edicions següents (1923, 1924, 1925, 1926 i 1927) de forma consecutiva, per bé que les dues primeres (1923 i 1924) les va guanyar al volant d’un Elizalde, i les tres següents (1925, 1926 i 1927) va fer-ho al volant d’un Bugatti.
L’any 1931 la carretera de la Rabassada va viure el seu millor any a nivell esportiu, ja que la carrera en costa fou puntuable pel campionat d’Europa de muntanya, i els millors pilots europeus i les seves màquines van prendre-hi part. L’alemany Rudolf Caracciola va ser el guanyador de l’edició de 1931 al volant del seu Mercedes, tot i que seguit de ben a prop per Esteve Tort i el xilè Juan Zanelli, ambdós al volant d’un cotxe català, el Nacional Pescara.
El 1933 es va celebrar per darrer cop la carrera en costa de la Rabassada organitzada per la Penya Rhin. La victòria en aquell darrer campionat fou per Esteve Tort, al volant d’un Alfa Romeo.
La Penya Motorista de Barcelona va emprendre la tasca de recuperació de l’antiga carrera després de la guerra civil espanyola, i l’any 1949 va tornar a celebrar una competició a la mítica Rabassada.
Amb tot, la carrera no tornà mai més al seu antic esplendor, tot i la participació de grans pilots d’àmbit local com ara Ricardo Fargas, Celso Fernández, Jorge de Bragation, Santi Herreros, Carles Cardús, Sito Pons o Joan Garriga.
Un traçat amb ADN urbà
L’escenari de la carrera sempre ha estat el mateix: la carretera que uneix Barcelona amb el cim del Tibidabo, una distància total de 4.900 metres, per bé que algunes ampliacions, reformes i modificacions als anys seixanta i setanta van establir una nova distància de 4.500 metres.
Independentment del seu traçat mític i espectacular, la Rabassada va servir com plataforma de difusió i divulgació del món del motor a Barcelona, alhora que va assentar les bases pel creixement de la indústria del motor arreu del Principat.
Les carreres, tant de motos com de cotxes, van perllongar-se en el temps fins l’any 1983. Aleshores la Rabassada ja s’havia convertit en epicentre de les carreres il·legals i més “underground” de la ciutat, perdent el seu esperit i llegat esportiu inicial. Desgraciadament fins i tot als nostres dies no és estrany veure grups de joves celebrant trobades o carreres il·legals que posen en risc la integritat de tots els usuaris de la via .