Puch Cobra: l’estridència d’aquells estius

BarcelonaPer als que ens agradaven les curses, sobretot les totterreny, aquella moto era un dels somnis de la nostra adolescència, marcada per l’obtenció del carnet A1. Però, per als veïns de les urbanitzacions per on voltaven els propietaris d’aquest model, era un autèntic malson de les migdiades d’aquells temps, en què l’aire condicionat era ciència-ficció i estàvem condemnats a dormir amb les finestres obertes. La Puch Cobra anava molt bé, però el soroll que feia era eixordador.

Des de començaments dels 50 fins a finals dels 60 la fàbrica asturiana Avello (sense accent) produïa versions espanyolitzades de les mítiques MV Agusta. Però en un moment donat els italians van centrar-se en motos més grosses, de quatre temps i molt cares. Amb molta vista, els d’Avello van veure que aquells productes difícilment tindrien sortida en una Espanya pobra i van contactar amb els austríacs de Puch, que feien motos petites, com les que demanava el mercat local.

El 1976, després de moltes vendes amb el model Mini-Cross, de 50cc, van decidir treure la Cobra, de 75 cc, enfocada al creixent mercat de l’A1. Corria moltíssim, tant que aviat van començar a obtenir resultats molt bons en competició, gràcies a pilots com el de Vilassar Jordi Monjonell o el madrileny Pepe López.

Hi havia un preparador madrileny, Santiago Blanco, que va fer uns kits de potenciació, amb refrigeració líquida i suspensions amb sistema cantilever, que convertien aquestes motos en autèntics míssils per a curses de motocròs. Les Puch van marcar una època, però tal com van arribar, van marxar. Això sí: fotent un soroll que deunidó com era d’emprenyador.

Encara se’n troben algunes al mercat d’ocasió, i en funció de l’estat de conservació poden arribar a demanar-ne més de 3.000 euros. Per a nostàlgics d’adolescències sorolloses.