Les Cafe Racer van ser unes motos que van estar de moda als anys cinquanta i seixanta a la Gran Bretanya, sobretot entre els rockers, però també entre els pocs mods als quals les Lambretta no els acabaven de fer el pes. Eren motos customitzades que, majoritàriament, eren de marques angleses (Norton, AJS, Matchless, Ariel, Triumph, etc.). El corrent va ser una mica semblant al que havia passat anys abans als Estats Units amb les chopper, que acostumaven a tenir models de Harley Davidson o d’Indian com a punt de partida, tot i que a Europa el nivell de personalització que en feien els seus propietaris era una mica diferent. Fonamentalment, aquí adaptaven petites cúpules per al frontal, colins que servien per rematar els seients, modificaven els escapaments, escurçaven el basculant, abaixaven el manillar i retallaven els estreps. Buscaven, sobretot, alleugerir-les per poder anar al més ràpidament possible de cafè en cafè (o de pub en pub). D’aquí els ve el nom.

Des de fa uns quants anys, aquesta estètica torna a ser una tendència. Però ara no són només els propietaris els que adapten les motos segons el seu gust (o possibilitats de pagar la transformació), sinó que són les pròpies marques les que venen alguns models que, tot i que majoritàriament no són gens econòmics, estan tenint una acollida comercial relativament bona.

Les Cafe Racer d’avui són motos eclèctiques que evoquen una estètica retro, que van equipades amb les tecnologies més modernes per facilitar-ne la conducció. Gairebé totes les marques en tenen algun model al seu catàleg. Aquest és el cas de la Kawasaki Z900 RS Cafe Racer, una de les motos més maques dels últims temps. La vam descobrir al Saló de Tòquio, però no va ser fins a la fira Eicma de Milà que no ens van anunciar la seva distribució al mercat continental. Molts aficionats encara desconeixen que són motos produïdes en sèrie i, quan en veuen alguna, creuen que són unitats úniques, fetes artesanalment pels seus propietaris.

Amb aquesta Kawa em va passar un fet insòlit. Cada dos per tres se m’acostava algun entusiasta dels vehicles motoritzats de dues rodes per felicitar-me pel bon gust que havia tingut en la personalització d’aquella moto. I, la veritat, davant la possibilitat d’estarrufar-me com un paó davant la situació, vaig optar per fer una mica el xulo encara que fos immerescudament.

De color verd llima

La Z900RS Cafe Racer està pintada amb el color verd llima, molt llampant, històric de les motos de la marca de Kobe. I és tan refinada com la vedella d’aquest origen. El motor i el xassís és el mateix que el de la Z900 RS, una moto que va néixer com a homenatge a la Z1 del 1972, un dels models més mítics de la casa japonesa. Aquesta Cafe Racer combina qualitats pròpies d’una moto de caire tradicional amb d’altres més avantguardistes. Quan la portem, una de les coses que crida l’atenció és el soroll d’admissió (totalment addictiu) que fa.

El bastidor, fet en tub d’acer, té unes dimensions que, combinades amb la posició del manillar, el seient i els estreps, obliga a una posició de conducció més ajupida, sense que sigui incòmoda... sempre que no portem passatger. Si hi anem dues persones, la del darrere pateix una mica, ja que el seient és petit i els estreps per a l’acompanyant l’obliguen a encongir una mica les cames.

Aquesta Kawa és molt divertida, té una personalitat sense discussió. No és extremadament ràpida, ni seria la millor per fer tirades llargues, però entre l’ajuda de l’electrònica, que ens permet gestionar la participació -o no- del control de tracció, el seu parell motor prou generós i uns frens més que eficaços, és una font de satisfaccions permanent.

Lluny dels tradicionals acabats que de tan artesans arribaven a ser força matussers en les Cafe Racer originals, la Kawasaki és sofisticada i agradable, i serveix per gaudir de la seva conducció tant com dels paratges pels quals decidim fer-la córrer. Una moto per passar-ho molt bé, civilitzadament.