P ole , liderat des de la sortida fins a l'arribada, victòria i volta ràpida. D'això se'n diu fer un Grand Chelem, i Sebastian Vettel ja en té tres al seu palmarès, tants com títols mundials. De moment.

Sí, l'RB9 és un cotxe magnífic. D'acord, l'equip Red Bull funciona com un rellotge. Entesos, a la F-1 el vehicle compta molt: hi estic en contra, encara que ho he d'admetre, ves quin remei. Però alguna cosa hi deu tenir a veure en tot això aquest xicot alemany que, en set temporades, ja ha guanyat una cursa més -33- de les que Alonso ha guanyat en dotze. Vettel té el millor monoplaça, de llarg, però perquè el cotxe sigui guanyador se l'ha de portar fins a la meta. Conduir-lo a 300 per hora durant dues hores, fregant contínuament les parets, a gairebé 36 graus de temperatura, amb una humitat del 67% i amb un grapat de gent passant-li missatges a cau d'orella a través d'una ràdio no deu ser una cosa fàcil. Vettel serà un mite. Tan gran com Fangio, Prost, Senna o Schumacher. De fet, ja ho és. I només té 26 anys.

Però la inqüestionable grandesa d'aquest esportista no hauria d'eclipsar la qualitat dels seus rivals. I entre ells, del més destacat: Fernando Alonso. És precisament aquest nivell dels competidors el que encara dóna més valor als seus èxits. Ahir l'asturià, amb una sortida impressionant, va enlluernar tothom sota els 1.500 focus del Marina Bay. Sí, Alonso té un títol menys que Vettel i potser no en tornarà a guanyar cap més, però això no hauria d'enfosquir que, més enllà de fílies i fòbies, és un pilot extraordinari. Començar setè i acabar segon amb un cotxe amb tantes mancances com el Ferrari, dosificar els pneumàtics com ho va fer a la part final de la cursa i neutralitzar l'empenta amb què venien els pilots de Mercedes és de mestre. No voler-ho veure no és només no entendre res de les curses de cotxes.

La justa valoració dels uns i els altres s'hauria de fer sense consideracions més enllà de quan els pilots es treuen el casc.