BarcelonaDissabte van fer al Circuit la primera edició del Rallisprint RACC, una prova modesta, senzilla, que neix amb la voluntat de consolidar-se com la tradicional fi de festa del curs a la pista de Montmeló. Va ser una trobada autèntica i entranyable que va despertar l'interès dels pocs mitjans de comunicació que ens hi vam trobar. Allà van coincidir des de veterans com Antonio Zanini fins a pilots que encara no tenen l'edat per conduir legalment, cotxes mítics del passat amb altres que semblen més apropiats per al desballestament que per fer una cursa.

El que menys importava era guanyar (ho van fer Díaz-Sanjuan, amb un Skoda). Es tractava d'esbravar-se, d'alliberar les ganes de competir, de reunir-se novament. I darrere les mascaretes dels 85 equips participants s'hi intuïa una rialla després d'una jornada tan esperada, i sota el casc de tots ells s'hi veia la lluentor d'uns ulls il·lusionats i impacients per l'any nou que truca a la porta.

Amb aquesta mateixa fal·lera acollim la confirmació de la renovació del contracte que lliga Montmeló amb la F1. Només per un any, sí, i acompanyat de l'anunci de les dates dels tres dies de test de pretemporada. Però ara és el que toca, i, en lloc de lamentar-nos per la durada limitada d'aquest acord, cal celebrar –i molt– que malgrat tot s'hagi pogut signar. Que ja és molt.

Ni el covid pot amb Hamilton

De totes les grans curses que acollirà el Circuit –que el 10 de setembre es vestirà de gala per celebrar el trentè aniversari–, la primera serà el GP de Fórmula 1, el primer cap de setmana de maig. La cita catalana serà la cinquena de la temporada. Els equips hi arribaran molt rodats i hauran après als tests d'hivern com serà de diferent el comportament dels monoplaces sobre l'asfalt vallesà després de les modificacions que faran aquest hivern al revolt número 10, el que dona accés a la zona de l'estadi i que abans que l'entitat patrocinadora canviés de domicili social tothom coneixia com La Caixa.

L'objectiu de tothom serà succeir Lewis Hamilton en el seu regne indiscutible a la F1 moderna. El britànic aquest any ha igualat els set títols de campió del món de Michael Schumacher, gràcies a la victòria en onze de les disset curses d'un campionat que n'havia de tenir vint-i-una i que no va començar fins al juliol, a Àustria. Les altres se les van emportar Bottas i Verstappen –segon i tercer del campionat, respectivament– amb dues cadascun d'ells, i els sorprenents Pierre Gasly (amb un modest Alpha Tauri) i Checo Pérez, que, com el francès, també s'ha estrenat en el rànquing de guanyadors... però en el seu cas deu anys després d'iniciar-se a la categoria.

La temporada ha tingut moments molt brillants –com les curses de Monza, Turquia o Bahrain–, però també d'altres de molt avorrits. Encara que les xifres indiquin el contrari, 2020 no ha sigut una passejada per als Mercedes –que han reeditat el títol de marques–, ni per a Hamilton, que es va perdre un GP afectat pel covid-19.

La nota més impactant va ser l'accident de Grosjean, que va salvar la vida de miracle a la primera cursa del circuit de Sakhir. Aquell va ser el seu últim GP, ja que marxa de la categoria, com el seu company a l'equip Haas Kevin Magnussen, el rus Daniïl Kvyatt o Alex Albon, que passarà al testimonial rol de pilot de proves per a Red Bull.

El 2020 també ha sigut l'últim any de Carlos Sainz a McLaren, que l'any vinent correrà amb Ferrari; el de Sebastian Vettel, que després de sis temporades passa de la casa italiana a Racing Point, i el de Daniel Ricciardo, que canvia el Renault pel cotxe que deixa el madrileny. També ha sigut l'últim any que la família Williams ha gestionat l'escuderia que va fundar.

Les grans novetats per al 2021 seran la tornada de Fernando Alonso a la F1, novament amb Renault, la marca amb què va guanyar els seus dos títols de campió del món, i que a partir d'ara coneixerem com a Alpine, i l'entrada de Mick Schumacher, el fill del Kàiser, que correrà per a Haas.

L'any s'acaba amb dues grans notícies a la F1: la confirmació del nivell de George Russell, que va brillar al volant del Mercedes com a suplent de Hamilton, i el fitxatge del veterà Checo Pérez per Red Bull. També serà molt interessant veure la competència entre Verstappen i Pérez al mateix equip, amb un cotxe tan competitiu com és el Red Bull. Encara que el fitxatge del mexicà suposa un canvi de rumb en l'estratègia d'aquesta formació, que tradicionalment havia apostat pels pilots joves del seu programa de formació.

Sense Márquez, més emoció que qualitat

I si Hamilton es va perdre una cursa per culpa del virus (com Valentino Rossi a MotoGP), el gran favorit permanent a guanyar el títol de la categoria reina de les motos –Marc Márquez– només en va poder disputar una per lesió.

El mundial havia de començar al març a Qatar. I ho va fer però amb només dues categories, ja que MotoGP no va aixecar el teló fins que al juliol, a Jerez, quan es va posar en marxa una campanya "de circumstàncies" que Dorna ha tirat endavant amb un encert més que notable. Finalment s'han fet catorze curses (de les vint previstes), i totes a Europa. Els organitzadors del campionat han fet gairebé 37.000 PCR a tota la comunitat del paddock, amb el resultat de menys d'una trentena de persones infectades pel virus. L'esforç per salvar el campionat i conservar tants i tants llocs de treball que hi estan directament relacionats ha sigut el més significatiu d'un any que passarà a la història per l'absència forçada del campió de les últimes edicions, del seu pilot referència.

En una temporada tan curta, a l'esprint, el més important era ser regular, no fallar mai i, sobretot: no lesionar-se. I justament això és el que li va passar al cerverí, quan va caure el 19 de juliol en l'estrena real del curs. Quartararo havia fet la pole, i des de la sortida tant Maverick Viñales com Márquez van anar a totes per neutralitzar l'escapada del francès. Fins que el d'Honda en plena persecució no va poder evitar sortir de la pista i, tot i que va salvar una caiguda més que cantada, quan va tornar a l'asfalt ja era el divuitè. A partir d'aquell moment va començar un espectacle antològic. Márquez només ha fet vint-i-una voltes en cursa el 2020, i en catorze va ser el més ràpid... fins que va caure. El ritme de la seva remuntada era apoteòsic. Tot semblava indicar que acabaria segon, però quan estava a punt d'avançar al de Roses va arribar el temut high side (una volada per damunt del manillar), i un cop contra el terra amb una força calculada de gairebé 26 G, és a dir: vint-i-sis vegades el seu pes. A partir d'aquí, el calvari. Dos dies després de la primera operació va provar de reaparèixer al mateix circuit andalús. Però no va poder. Tretze dies més tard, Márquez –acostumat al gust del cava del podi– tornava a notar al paladar el regust amarg de l'anestèsia. L'havien de tornar a operar per substituir-li la placa de titani que li havien posat el primer cop i que s'havia trencat. El mundial s'havia acabat per a ell i encetava a partir d'aquell moment un joc de despropòsits i de desinformacions causades per la falta de transparència en les comunicacions generades pel seu entorn.

A Márquez l'han operat per tercer cop recentment, i aquesta nova operació ha fet aflorar una injustificada desconfiança en els metges que tradicionalment l'han atès de les seves múltiples lesions durant tota la seva carrera. I encara haurà de passar pel quiròfan una quarta vegada, com a mínim, perquè li treguin l'última placa que li han col·locat.

La gran incògnita en aquest moment és saber si estarà a punt per al primer GP del 2021, a Qatar a finals de març. D'aquí pocs dies en parlarem aquí, de les seves opcions... i de les dificultats amb què es pot trobar, si és que finalment torna a córrer.

I, mentrestant, sense ell, hem viscut un mundial apassionant. Amb els títols del gironí Albert Arenas a Moto3 i del mallorquí Joan Mir a la divisió d'honor. MotoGP ha tingut nou guanyadors diferents: Morbidelli, segon del campionat, i Quartararo, vuitè, han guanyat tres curses cadascun; Oliveira, dues, i Mir, Rins, Dovizioso, Viñales, Binder i Petrucci, una. De tots ells, només Dovi i Viñales havien guanyat abans d'aquest any a MotoGP.

Per a alguns analistes l'absència de Márquez ha restat "cotització" al títol de Mir, que l'ha obtingut amb total mereixement, vint anys després que un pilot de la seva marca –Suzuki, que aquest any ha celebrat el seu centenari– ho fes per última vegada. Però la igualtat i la incertesa permanent que hi ha hagut durant tota la temporada han generat una dosi d'emoció com feia temps que la dictadura Márquez no ens havia permès veure.

I una curiositat més: Yamaha és la marca que ha guanyat més curses (vuit), sis de les quals obtingudes per pilots que defensaven els seus colors a través de formacions satèl·lit. Una data tan sorprenent com veure Honda, la marca dominadora dels últims anys, a la penúltima posició de la classificació de constructors, i a l'antepenúltima del d'equips.

Malgrat tot, un any ple d'èxits catalans

El resum del 2020 no pot acabar sense fer referència als nous títols mundials de trial d'en Toni Bou –que ja en suma 28!-, la millor manera de celebrar els 75 anys de la seva marca: Montesa. I tampoc podem passar per alt l'emocionant final del mundial de ral·lis, que es va decidir a l'última cursa en benefici de Sebastien Ogier, que ja en té set. En aquesta disciplina l'osonenc Pep Bassas i Axel Coronado, el seu copilot, han obtingut el subcampionat d'Europa a la categoria ERC3 Júnior.

És obligat parlar de la tercera victòria de Carlos Sainz al Dakar, sempre acompanyat pel barceloní Lucas Cruz, i fer referència a la gran estrena d'Àlex Palou a la Indy, l'equivalent a la F1 als Estats Units. El de Sant Antoni de Vilamajor pot ser un dels grans protagonistes del 2021, temporada que farà dins d'un dels equips més potents d'aquest campionat americà, el Chip Ganassi. Ens ho passarem bé. Ho necessitem.