L’endemà del GP de San Marino, Valentino Rossi va convidar uns quants pilots a passar el dia al seu ranxo a Tavullia, a prop del circuit de Misano. Allà hi té una pista per fer dirt track, una especialitat que domina magistralment. El Doctor volia ampliar la celebració de la victòria del dia anterior amb una exhibició de l’art de fer lliscar la moto, que tant controla. El que va passar de portes endins no va transcendir. Sense periodistes ni càmeres convidats a la trobada, ningú va saber qui havia sigut el més ràpid entre els assistents. Marc Márquez era un d’ells.

Demà el de Cervera pot proclamar-se campió mundial de la categoria reina per segona vegada. L’autoritat de Márquez, que Carles Cardús qualifica com “el Messi de la moto”, està fora de discussió. Però, realment, per què guanya amb una facilitat tan aparent el jove pilot d’Honda?

La resposta aglutina un conjunt de factors: la moto és la seva vida, no s’ho passa mai tan bé enlloc com quan hi va al damunt; físicament està molt ben preparat; probablement disposa de la millor màquina de la graella (com Pedrosa); té una confiança màxima en els tècnics que l’envolten, i, finalment, disposa al seu entorn d’un ambient molt estable i acollidor, tant des del punt de vista personal com professional, malgrat que a les últimes curses han aparegut les primeres dissidències.

Tot això li dóna una solidesa mental que li permet prendre decisions amb molta rapidesa, quan va dalt de la moto però també quan en baixa. I per aquest motiu és capaç de guanyar també la guerra psicològica contra els rivals, com ho feia Doohan, però en aquest cas sempre amb un somriure als llavis.

Aquestes observacions no ens haurien d’amagar, però, que també hi ha uns factors tècnics molt importants per analitzar.

Márquez no té por i per això sempre porta la moto al límit. Tant, que de vegades fins i tot sembla que la maltracti de tant que fa recargolar el xassís.

Els analistes més clàssics diuen que els pilots han d’adaptar la seva conducció a les característiques tècniques de la moto que porten. Això no és així en el cas del Tro de Cervera, com el va batejar Damià Aguilar, l’enviat especial de Catalunya Ràdio als Grans Premis.

Fa anys, quan els pilots arribaven a la categoria de 500 cc sempre deien que calien dos anys d’aprenentatge per assimilar el comportament salvatge d’aquelles motos amb motors de dos temps. Avui, amb moltes més ajudes electròniques, els propulsors de quatre cicles de les MotoGP són més dosificables… però no més senzills.

Márquez va rebentar aquella teoria en la primera temporada que feia a MotoGP, quan va quedar tercer a la primera cursa de l’any, a Qatar, i va obtenir la primera victòria a la segona cita de la temporada, al circuit nord-americà d’Austin.

El català te un estil de conducció propi, diferent del de la resta. En Marc domina molt la gestió de l’eix davanter de la moto i mostra una gran sensibilitat en el control de les relliscades, provinent de les hores que passa fent dirt track. Això fa que depengui menys de l’adherència del pneumàtic del darrere que la resta de rivals.

A la vegada, desaccelera molt a l’entrada dels revolts i carrega tot el pes sobre la roda del davant, cosa que permet que el rang de temperatura de funcionament d’aquesta goma pugi abans. Fàcil d’explicar, complicadíssim de fer. No ho provin.

Els problemes de Lorenzo a principis d’any

A les últimes curses hem vist que la Yamaha corre tant com l’Honda, com a mínim en algunes pistes. Però tot i això, Lorenzo -el pilot que ha sumat més punts després de l’estiu-és el quart classificat del Mundial, a 90 punts de Márquez.

L’any va començar malament per al mallorquí, que a l’hivern va haver de passar dues vegades pel quiròfan a causa d’una lesió a l’espatlla. Un fet que va perjudicar clarament la seva condició física per competir.

Després de dos canvis de preparador, a mitja temporada, Lorenzo va recuperar el pes ideal i la confiança en la moto. De bon començament no es va refiar del pneumàtic del davant -que ara és més dur i genera menys tranquil·litat amb la moto tombada-, fet que va limitar els inicis de cursa explosius a què ens tenia acostumats. Bridgestone, el proveïdor de gomes, les ha fetes, diuen, pensant més en l’Honda.

Fins que el campió del 2012 no ho ha entès han passat massa curses i ara la distància ja és massa gran per recuperar el terreny perdut.

Les diferències d’estil entre Lorenzo i Márquez

A Yamaha han treballat molt en el repartiment dels pesos. Però Lorenzo encara no pot fer traçades interiors, com fan els pilots d’Honda, a la manera del dirt track, i continua amb un estil massa polit, allunyat del que han exportat els pilots procedents de Moto2, avesats a fer lliscar la moto des del darrere a l’entrada dels revolts, com Márquez. Sembla com si Jorge Lorenzo fos massa fi per a la tècnica que ara es porta a MotoGP, com demostra un Márquez molt més salvatge i agressiu, o fins i tot Rossi i Pol Espargaró, que també van amb Yamaha. Els pilots d’Honda aturen la moto a les frenades i de cop i volta la fan girar, de manera sobtada, gràcies a la relliscada de la roda del darrere.

Lorenzo ho fa tot més rodó, suau i progressiu, i aquí perd pistonada a causa d’una frenada molt més crítica en la moto que porta. I encara sort que la gestió que fa dels pneumàtics és fantàstica, sobretot a la part final de les curses.

La clau: fer o no fer dirt track amb assiduïtat.