Les motos de la nostra vida
Barcelona

Guzzi V50 II: la moto de l’àliga

Aquí les Guzzi van tenir una certa acollida als anys 50, però quan realment van tenir una bona acceptació va ser als 70 i 80

Guzzi V50 II en una imatge d'arxiu / J.C. ORENGO Zoom

Carlo Guzzi va ser un aviador italià que, el 1921, va crear amb una colla d’amics la societat Moto Guzzi. Per això el seu escut incorpora una àliga amb les ales ben obertes, en referència a l’ofici del fundador. Els primers anys, aquestes motos volaven, com el seu impulsor. Així ho acredita el seu palmarès en la competició, amb catorze títols mundials i un grapat de victòries en curses com el TT de l’Illa de Man.

Aquí les Guzzi van tenir una certa acollida als anys 50, però quan realment van tenir una bona acceptació va ser als 70 i 80. Les mesures proteccionistes del franquisme impedien l’entrada de motos asiàtiques. Això feia que les opcions comercials per als motoristes de l’Estat que volguessin conduir una moto grossa fossin molt limitades. A més de les BMW alemanyes i les Norton angleses, la majoria de models eren italians: Ducati, Benelli, Morini, Laverda i Guzzi.

A finals dels 60, després de molts problemes econòmics, els tècnics de la marca van crear l’element mecànic més diferenciador: un motor bicilíndric en V, del qual n’hi ha hagut moltes versions.

L’argentí Alejandro de Tomaso, conegut per fabricar vehicles esportius de luxe molt atrevits, va comprar la marca el 1973 i la va tornar a fer rendible. D’aquella època el seu millor producte va ser la Le Mans 850, una autèntica obra mestra amb molta personalitat. Però no tothom la podia pagar, i per això al mercat espanyol van tenir més èxit els models derivats de la V35. Sobretot la V50 II, que portava un d’aquests famosos motors de dos cilindres en V de quatre temps, amb dues vàlvules per cilindre, i que cubicava 490 cc. Pesava 152 quilos, més els 16,5 litres de gasolina que cabien al dipòsit, i podia arribar a córrer fins als 165 quilòmetres per hora. El seu principal problema va ser la refrigeració per aire, que després van canviar per una d’aigua.