Les motos de la nostra vida
Barcelona

Ducati Road 250: la moto lògica

No era una moto gaire potent, però tenia unes capacitats i prestacions prou ajustades per satisfer l’usuari mitjà

Imatge de la Ducati Road 250 / J.C. ORENGO Zoom

A finals dels 70, Mototrans, propietària de les patents de Ducati per al mercat espanyol, basava el seu catàleg en ciclomotors i en dos models de 250: la De Luxe i la 24 Horas. Les motos de més cubicatge havien quedat força desfasades i calia trobar un producte que els permetés sortir de l’atonia comercial. A més, hi havia el problema que els motors que la filial catalana feia servir a Itàlia ja els estaven apartant per vells, i a Barcelona no tenien prou capacitat econòmica per desenvolupar-ne un de nou.

La solució va venir dels EUA. Ducati va vendre moltes Scrambler en aquell mercat. Eren motos polivalents, amb motors de 250, 350 o 450cc, i que servien tant per anar per carretera com per a pistes off-road. Sobre aquella base, Mototrans va aprofitar alguns components, sobretot els pensats per a un ús més per asfalt, i van crear la substituta de la De Luxe, la Road 250, que feia servir el motor petit de les Scrambler americanes.

Aquella Ducati no era una moto gaire potent, però tenia unes capacitats i prestacions prou ajustades per satisfer l’usuari mitjà, que va acollir de molt bon grat la proposta de l’empresa de la família Virgili. La Road va tenir un èxit de vendes important, sobretot a Barcelona: era una opció econòmica per als que volien un vehicle de cilindrada mitjana, però amb aspecte de moto grossa. I va ser el salvavides econòmic de l’empresa barcelonina fins que la van deixar de fabricar el 1978, deu anys després del naixement de les primeres Scrambler.

La producció de les Road va espavilar tant la fàbrica del carrer Almogàvers que aviat van arribar comandes des d’Itàlia, ja que la capacitat de fabricació de la factoria central no engolia les comandes que els arribaven de tot el món perquè estaven centrats en la construcció de motos amb motors més grans.