BarcelonaEl 27 era per a mi el mateix que el Falcó Mil·lenari per a Han Solo, el Nautilus per al capità Nemo o la nau Enterprise per al Kirk. Aquell autobús no només em duia de Gràcia -on jo vivia quan era un nano- fins a la plaça Espanya, sinó que em transportava a (la plaça de) l’Univers, que era el Saló de l’Automòbil. A l’edició del 1977 hi vaig anar cada dia, tot just sortir de l’escola, només per veure la protagonista dels meus somnis d’adolescent: la Bultaco Streaker.

Va ser l’últim model que va produir la marca de Sant Adrià de Besòs. No podia ser més maca. Pintada de negre i daurat, com els Lotus JPS d’Emerson Fittipaldi que havia vist córrer a pocs metres d’aquell estand, a Montjuïc. Més tard, la segona versió la van pintar de blanc, imitant la moto que duien Nieto i Tormo al Mundial de motociclisme.

La Streaker anava amb llandes d’aliatge i frens de disc, tot un luxe. Duia el mateix motor de la Frontera i l’oferien en 75 i 125 cc. Corria moltíssim i disposava d’un xassís multitubular que embolcallava el motor i que oferia una gran estabilitat. L’escapament proporcionava una sonoritat excitant.

Paco Bultó sempre deia que “el mercat segueix la bandera a quadres”, i per això va crear el 1979 la Copa Streaker, que corrien amb la versió de 125, i que va tenir participants destacats com uns joveníssims Sito Pons, Jorge Martínez Aspar (va córrer amb la moto que li va cedir el seu amic Adrián Campos, net de l’industrial valencià Luis Suñer, segrestat per ETA el 1981) i Carles Cardús. Va ser una competició que barrejava curses de velocitat en circuit amb proves de muntanya i de resistència. Sito es va endur el títol gràcies a l’abandonament d’Aspar, dominador de la temporada, que va trencar a l’última cursa.

El tancament de Bultaco va comportar el final d’aquesta moto tan especialment meravellosa.