Te’ls miraves de costat, a contrallum, i no n’hi havia cap que tingués la carrosseria sense que semblés que acabessin de treure el cotxe de la rentadora, abans de passar per la planxa, ple de rebregades per tot arreu, per molt curós que hagués estat el seu conductor evitant abonyegar-lo. I és que el Chrysler 180 era un cotxe pèssim, amb un nivell de qualitat dels acabats sota zero.

És un vehicle que ja va néixer guerxo. Inspirat en les berlines americanes, el van dissenyar a Anglaterra, li van afegir un motor francès i van provar sort a veure si colava al mercat espanyol. Tot plegat, un batibull que només va tenir acceptació entre els que buscaven un cotxe gran, com més gros i aparent millor. En fi, un cotxe per fer una mica el fatxenda. Es va convertir en distintiu dels nou-rics. Molt estil cortijo, latifundi, torero o constructor en expansió (i amb ganes que se sabés).

Tot i això, aquí van vendre força unitats d’un cotxe que produïen a la fàbrica Barreiros, a Villaverde (Madrid), i que van arribar a oferir en tres motoritzacions diferents de gasolina i una de dièsel. No a tot arreu el van poder vendre amb aquesta denominació, ja que segons el mercat el van distribuir com a Simca, Talbot-Simca o Chrysler Centura...

I l’acollida que va tenir va ser molt diferent i heterogènia. En el que sí que va coincidir tothom va ser en el pèssim comportament dinàmic que tenia, per culpa tant del xassís com de les suspensions. Era un cotxe que va néixer antiquat, matusser, sorollós i amb una estabilitat digna d’una autèntica barca en plena tempesta.