Una de les millors definicions de les 24 Hores de Le Mans diu: “A Le Mans el repte més dur és no perdre mai el respecte als cinc mil quilòmetres que es fan de dia i de nit, en condicions climàtiques canviants, i a velocitats que superen els 330 quilòmetres per hora, a la vegada que avances i dobles altres competidors”. És de Fritz Enzinger, el segon de bord de l’equip Porsche.

“No és només la distància el que fa que sigui la cursa més difícil del món. Dura dues setmanes, però a partir de les tres de la tarda d’avui, cadascun dels noranta membres de l’equip -mecànics, pilots o qui sigui- han d’estar físicament i mentalment a punt. Des d’aquella hora, sabem que hi haurà alts i baixos... però no ens els podem permetre”, explica Andreas Seidl, director de l’equip amb el millor palmarès d’aquesta competició: 18 victòries en 66 anys, amb 788 cotxes de la marca en acció.

L’edició d’aquest any tornarà a ser un duel entre dues marques: Porsche i Toyota. Els japonesos es van mostrar molt ràpids durant els entrenaments preliminars, encara que els alemanys no acostumen a ensenyar totes les cartes abans d’hora.

L’any passat, Toyota va estar a punt de guanyar per primera vegada aquesta cursa però, a quatre minuts del final, el cotxe que havia liderat tota la prova es va aturar i va protagonitzar un dels moments més dramàtics de la llegenda de Le Mans.

El naixement d’aquesta prova té una història interessant. Al Saló de l’Automòbil de París de l’any 1922, Georges Durand -fundador de l’Automòbil Club de l’Ouest-, Emile Coquille -dels neumàtics Whitworth- i el periodista Charles Faroux van tenir la pensada de crear una cursa diferent, una alternativa al camí que estava agafant l’alta competició. Als Grans Premis de l’època, la recerca de la velocitat pura es distanciava massa de la possibilitat d’aplicar els avenços tecnològics adquirits en la competició a la producció de vehicles en sèrie. I, precisament enfocada als vehicles en sèrie, van crear aquesta cursa, amb un reglament que preveia que els cotxes participants que tinguessin més de 1.100 centímetres cúbics havien de ser de quatre places.

Amb el temps, aquesta filosofia es va anar perdent, i avui Le Mans és una cursa de velocitat total, protagonitzada per prototips molt sofisticats, els LMP1, que no tenen res a veure amb els models que podem comprar per anar pel carrer, tot i que sovint han incorporat tecnologies que després n’han inspirat la producció.

El 26 de maig del 1923 es va fer la primera edició sobre un circuit de 17.262 metres, a la zona de La Sarthe. L’equip que es va imposar a les altres trenta-dues formacions inscrites el formaven André Lagache i René Léonard, que amb un Chenard et Walcker de 3 litres van fer 2.209,536 quilòmetres. El 2010 els guanyadors en van fer 5.410,713.

La cursa va anar creixent en participants, popularitat i espectacularitat. Només es va deixar de fer el 1936, i del 1940 al 1948, a causa de la guerra.

El 1955 hi va haver l’accident més luctuós de l’automobilisme quan el Mercedes de Pierre Levegh (pseudònim de Pierre Bouillin) es va estavellar contra la tribuna principal, va explotar, i va matar més de vuitanta espectadors i en va ferir prop de dos-cents.

Les 24 Hores han tingut èpoques marcades per diversos fabricants. Bentley va dominar el final dels anys vint, per donar pas a una sèrie d’èxits d’Alfa Romeo a començaments dels trenta.

Però la més brillant va ser la de la gran rivalitat entre Ferrari i Ford als anys 60, amb models mítics com els 250 o 275 de la marca de Maranello, o els llegendaris GT40 de la de Detroit. Jaguar i Matra també han sigut capaços de guanyar diverses edicions.

13 triomfs en 18 edicions

L’època més moderna ha contemplat el domini dels Peugeot -amb la victòria l’any 2009 per a Marc Gené al volant del 908 Hdi FAP-, però sobretot dels Audi, que van sumar tretze victòries en divuit edicions. Algunes, d’un gran valor tecnològic, com la de l’any 2006 (primera victòria d’un dièsel, l’Audi nR10 TDI), o la del 2012 (primera d’un híbrid, l’R18 e-tron Quattro). Com el 2016, la representació estatal d’enguany la faran el madrileny Antonio García (Corvette) i el gironí Miquel Molina (Ferrari). El danès Tom Kristensen, amb nou victòries, és el pilot que ha guanyat més vegades aquesta cursa mítica a la qual tot aficionat al motor ha d’anar alguna vegada. Veure com s’amaga el sol pel final de la recta de les Hunaudières, que havia arribat a tenir gairebé cinc quilòmetres, com surt darrere de la Maison Blanche, o l’espectacle dels llums il·luminant els arbres en revolts com Mulsanne o Tertre Rouge, no té preu. Per això cada any hi ha gairebé 400.000 espectadors en un circuit que han modificat lleugerament, però que manté l’essència del primer dia.