“La cursa d’avui ha sigut dura, però no tant com la d’altres anys”, deia Fernando Alonso tot just baixar del seu Ferrari al Gran Premi de Singapur. I no pas perquè al circuit de Marina Bay no hi fes calor, ni una humitat insuportable, ni perquè la prova -la més llarga de la temporada- s’hagués donat per acabada una volta abans del previst per haver superat les dues hores màximes de durada que marca el reglament.

Aquesta cita asiàtica, juntament amb la de Malàisia, és la més exigent per als pilots des del punt de vista físic. Però també des del psicològic, ja que anar durant dues hores a tota pastilla pel traçat amb més revolts de l’any i el que té els murs de ciment més a prop requereix uns nivells de concentració màxims que només són possibles si el cos està ben preparat.

El canvi de reglament tècnic d’aquest any fa que els monoplaces tinguin uns alerons més petits. Ara els F-1 no són capaços de generar tanta carrega aerodinàmica - downforce - com abans i, per tant, tot i que a les rectes corren més, la velocitat que tenen al pas pels revolts és més baixa. Això vol dir també que la seva conducció és menys exigent des del punt de vista físic.

Però, tot i així, les traccions d’energia lateral que han de suportar els pilots encara són enormes. Diumenge que ve, a Suzuka, quan passin pel famós revolt 130R, ho faran a 310 quilòmetres per hora, i el seu cos haurà de suportar gairebé cinc forces G: cinc vegades el seu propi pes. I així durant les 53 voltes que formen el recorregut.

Per això els pilots de Fórmula 1 han d’estar molt ben preparats físicament, i dubtar que són autèntics atletes, esportistes del nivell més alt, és evidenciar un gran desconeixement d’aquesta modalitat.

“La primera vegada que vaig portar un Fórmula 1 tenia 17 anys. Tècnicament estava a punt per fer-ho, però físicament no tenia la preparació que exigeix la conducció al límit amb aquella classe de cotxe”, explica Nico Rosberg fent memòria del seu primer dia dins d’un d’aquests vehicles.

Divendres veurem en acció Max Verstappen, quatre dies després de fer 16 anys, al volant d’un Toro Rosso. Tothom diu que és un fenomen; ja ho veurem. El que està clar és que, per bo que sigui, físicament no estaria preparat per portar els vells F-1 de mil cavalls de potència, molta càrrega aerodinàmica, uns pneumàtics molt tous que s’arrapaven a l’asfalt com paparres, i alguns fins i tot sense direcció assistida. Però per pilotar els d’ara sí.

Avui els cotxes de F-1 són menys exigents des del punt de vista físic. La prova la tenim en la rapidesa amb què Susie Wolff es va adaptar al Williams als entrenaments lliures del Gran Premi d’Alemanya. Però això no treu que el nivell de preparació física dels pilots hagi de ser no alt, sinó molt alt.

Fixem-nos, si no, en el perímetre del coll d’Alonso, o en la increïble forma física de Michael Schumacher -tot i tenir 45 anys- abans de l’accident que va tenir esquiant; si no hagués estat així, l’alemany no hauria sobreviscut als mesos que ha estat en coma induït.

La graella dels Grans Premis està plena de superatletes. Jenson Button, que amb 34 anys (els últims 14 a la F-1) és -amb Räikkönen- el més veterà de tots, és un fanàtic dels triatlons i dels Ironmans.

El campió mundial del 2009 es va sotmetre recentment a unes proves al laboratori GlaxoSmithKline de prestacions humanes, a Londres. En aquests tests es va enfrontar al campió olímpic de triatló, l’anglès Alistair Brownlee (26 anys), i al seu germà, Jonathan (24), que als Jocs de Londres va guanyar la medalla de bronze i el 2012 també es va emportar el Mundial.

L’experiència constava de tres proves diferents. La primera era un test d’humitat, consistent a rodar intensament (de 250 a 300 watts constants) amb una bicicleta estàtica situada en una sala en unes condicions semblants a les que es va trobar després a Singapur (35ºC i 70% d’humitat), o a les que els atletes tindran als Jocs Olímpics de Rio el 2016. Jonny va superar Jenson, com s’esperaven, però amb un marge molt més petit del previst. La segona era un test aeròbic en què Button nedava contra Alistair en una piscina petiteta, com un canal, preparada amb un cabal constant d’aigua a contracorrent, i amb uns tubs connectats a la boca dels esportistes per poder avaluar la seva resistència i capacitat aeròbica. Aquí, Alistair va apallissar el pilot, que va confessar que havia patit molt i que havia tingut una sensació molt claustrofòbica. Però a la tercera el guanyador va ser clarament Button, que es va imposar als dos germans Brownlee en una prova per valorar la capacitat de reacció davant d’estímuls sobtats. L’experiència del pilot, acostumat a haver de prendre decisions instantànies a les sortides de les curses, per exemple, es va imposar.

Alonso -42 pulsacions per minut-és un altre obsés de la preparació física. El 2013, abans de començar la temporada, va escriure a Twitter que havia fet 931 quilòmetres en bicicleta i 91 corrent, i 8 hores de piscina, 7 de gimnàs i 14 esquiant, jugant a tenis i a futbol... en tres setmanes! Només el 2012 va fer 12.000 km en bicicleta.

La importància del cotxe és determinant a la Fórmula 1. Però sense un bon nivell de preparació física, sense ser un atleta, governar amb èxit aquests cotxes, aguantar curses com les de Sepang, Singapur o Abu Dhabi, és pràcticament impossible.