LA GUANTERA

Rosberg se’n va fent una 'guardiolada'

"Una setmana després de saber l’anunci de l’alemany, tothom encara busca els motius, les raons que l’han empès a la retirada"

Nico Rosberg en un dels actes al circuit d’Abu Dhabi. / VALDRIN XHEMAJ / EFE Zoom

El 27 d’abril del 2012 Pep Guardiola s’acomiadava com a entrenador del Barça amb la frase “M’he buidat, i necessito omplir-me”. Ningú millor que ell per entendre la decisió presa per Nico Rosberg de deixar la F-1 poques hores després de proclamar-se campió del món per primer cop, d’assolir el cim, d’haver fet realitat el somni pel qual ha lluitat cada segon durant 25 dels 31 anys de la seva vida. Només quan esportistes d’aquest nivell decideixen deixar-ho des de la cresta de l’èxit, i fer un canvi de rumb tan radical en la seva vida professional, podem arribar a entendre com pot ser d’exigent, de desgastadora, la competició més extrema. I no només físicament, sinó sobretot mentalment.

Una setmana després de saber l’anunci de l’alemany, tothom encara busca els motius, les raons que l’han empès a la retirada. Un exercici que només s’ha vist eclipsat per l’allau d’especulacions (si l’encerto, l’endevino) per ser el primer a comunicar el nom del seu substitut a Mercedes.

Guardiola hauria pogut continuar entrenant el Barça fins que hagués volgut, probablement. I Rosberg hauria pogut rendibilitzar el seu títol molt més enllà de la temporada vinent; encara que Hamilton l’hagués posat en evidència el 2017. Segons un estudi de l’empresa Business & Sport, Rosberg hauria cobrat més de 100 milions d’euros entre els sous que li han pagat a Williams i Mercedes, publicitat i primes, des que va començar als Grans Premis el 2006. Quan va conèixer la notícia, Bernie Ecclestone va declarar que l’entenia perquè Rosberg necessitava temps per gastar tot el que ha guanyat com a pilot. Un comentari probablement tan desafortunat com el que va fer Lewis Hamilton quan va justificar l’adéu del seu company tenint en compte que en divuit anys de convivència “només” l’havia guanyat “una vegada”, com va dir amb molta mala bava.

Els motius de la decisió de Rosberg -que, insisteixo, hauria pogut treure un partit extraordinari del seu títol l’any vinent- no van per aquí. L’opció de Nico, absolutament legítima i respectable, no és una qüestió econòmica en cap cas, sinó personal.

És un cop de puny sobre la taula que ens reconcilia amb l’esport professional de l’elit internacional, tantes vegades deshumanitzat. El que per a alguns és debilitat i covardia, també pot ser interpretat com tot el contrari. Això sí: tenint en compte que potser no hauria tornat a guanyar cap campionat més; però mai se sap.

Nico Rosberg ha anteposat determinats valors, entre els quals no acceptar ni allargar més el sacrifici familiar que suposa assumir objectius tan ambiciosos com l’assalt a un títol mundial. Ser el número 1 del planeta, en el que sigui, no únicament deu ser molt difícil, sinó que també pot condicionar la vida de qui s’ho planteja, i la de les persones del seu entorn.

Demostració d’honradesa

Rosberg ha fet, per sobre de tot, una demostració d’honradesa personal fora de discussió. Quedar-se, defensar el títol, hauria sigut el més còmode des del punt de vista empresarial. Però no el més fàcil des del personal, per no parlar de l’ esportiu. Potser perquè comencen a patir l’estrès de la competició de ben petits, al kàrting, o perquè veuen passar la vida a 350 quilòmetres per hora, però cada any en l’edat d’un pilot professional és com cinc de qualsevol mortal. És com comparar un mag amb un muggle en l’univers de Harry Potter. Per això s’entén que l’erosió que les 55 voltes del Gran Premi d’Abu Dhabi va fer en el cervell de Nico Rosberg fos tan devastadora. I que després dels 305,355 quilòmetres de la cursa de Yas Marina, digués prou. Perquè ell també s’havia buidat, com Guardiola.

A la pel·lícula L’exorcista veiem com el pare Damien Karras queda exhaust, gairebé mort, després d’expulsar el dimoni del cos de la petita Regan. Però no pot evitar que el maligne foragitat es fiqui dins del seu cos en l’últim instant, i per això s’acaba suïcidant, es tira pel balcó. Rosberg també va patir fins a l’extenuació per alliberar-se de la fama de pilot mediocre que l’ha acompanyat tota la seva trajectòria, sempre a l’ombra del seu dimoni personal: Lewis Hamilton. Per a ell guanyar el títol ha sigut com una mena d’exorcisme dels diables que l’havien posseït, que l’havien fet passar per un etern perdedor i li menjaven l’energia. El nou campió del món ha decidit que no vol patir més. Ja en té prou. Seguir a les curses, tornar-hi, podria ser també un suïcidi. Feina feta, adéu. No es pot matar tot el que és gras. Un altre motiu per aplaudir la seva humana coherència. Integritat.