LA GUANTERA

Montjuïc, el retorn a l'origen de tot

La primera vegada que vaig veure un Gran Premi de F-1 jo era un nen. El meu pare m'hi va portar amb el seu Seat 850 i, després de pagar un tiquet que valia cinc duros, va aparcar a l'avinguda Maria Cristina, a uns cent vuitanta metres d'on Jacky Stewart passava a tota velocitat amb el Tyrrell. I és que tot i que les xifres d'assistència a les curses de Montjuïc dels anys setanta eren espectaculars la realitat era una altra. Hi anava gent, però no tanta. Avui aparcar tan a prop d'una pista no ho fa ni el patró de la Fórmula 1, Bernie Ecclestone. Les cròniques de l'època parlaven de 100.000 espectadors, però César Mora -el veterà especialista en motor de La Vanguardia , que feia de cap de premsa de la cursa per al RACC- em va confessar que mai no hi havien anat més de 35.000 persones. Gairebé no hi havia tribunes en els 3.790 metres de recorregut del Parc, i arrenglerats no n'hi cabia més de gent.

Anys després, abans de tenir la meva pròpia moto, cada vegada que anava al traçat del Parc, ho feia amb l'autobús de la línia 27, una connexió fantàstica des del barri de Gràcia fins a la plaça d'Espanya. I quan tornaves a casa gairebé no hi havia cues. Així doncs: la proximitat, la familiaritat, el fet d'estar inserit al cor de Barcelona, eren les principals característiques del Circuit de Montjuïc.

Aquestes sensacions les podem reviure aquest cap de setmana amb la primera edició del Barcelona Montjuïc Revival, una iniciativa per recuperar la memòria històrica d'un dels circuits amb més personalitat del món del motor.

"No és una cursa, sinó una exhibició que servirà per descobrir a les noves generacions el perímetre de l'antic circuit urbà, i per recordar a les més grans com era abans", diu Alex Romaní, president de Rally Classics, l'entitat responsable d'aquesta iniciativa.

No hi ha cap traçat al món que tingui els revolts de Spa-Francorchamps, cap circuit amb el coneixement cultural d'aquest esport que tenen els espectadors de Suzuka, ni una sola pista amb el pes històric de Indianapolis, Monza o Silverstone, ni un sol escenari amb la tradició de Mònaco. Però cap, cap, amb la capacitat de fascinació que exercia Montjuïc. La muntanya màgica , li dèiem, tot i que em sembla que Thomas Mann no se'n va arribar a assabentar mai.

Al Barcelona Montjuïc Revival hi podem veure en acció cotxes de F-1, F-2, Sport-Prototipus; les motos que van córrer les curses del Mundial de velocitat a Barcelona, o les de les 24 Hores, entre molts altres vehicles. I cares com la de Jochen Mass, guanyador fa 37 anys de l'últim GP de Fórmula 1 que es va fer a Barcelona, al volant d'un McLaren-Ford; Phil Read, el llegendari pilot britànic de MV Agusta, conegut com el príncep de la velocitat per les seves lluites amb Mike Hailwood o Giacomo Agostin, o Min Grau, set vegades guanyador de les 24 Hores, i Salvador Cañellas, el primer pilot de casa capaç de guanyar un Gran Premi, precisament a Montjuïc, el 1968, i amb una Bultaco TSS 125, lluitant contra Dieter Braun, que també hi és.

Les mesures de seguretat han estat reforçades al màxim, ja que l'ajuntament de la ciutat, que col·labora activament en l'organització, vol que el circuit de Montjuïc doni una imatge ben allunyada de les tragèdies que el van obligar a tancar la porta a les competicions. Un viatge a través del temps, de la nostra història. I de franc.