Dionisio Ridruejo, poeta feixista de la Generació del 36 i autor entre altres desgràcies de part de la lletra del Cara al sol , va escriure: " He tenido noticia de innumerables expedientes de iniciativa catalana y capital catalán para la instalación de industrias nuevas, resueltas con la fórmula de autorizadas para fuera de Cataluña ". Això passava el 1962, tot i que de vegades sembla que encara tingui vigència. Actituds com aquesta van impedir la consolidació d'un apassionant procés industrial que va començar a Catalunya, i especialment a Barcelona, a començament dels anys 50.

L'any 1889 es va construir a la capital catalana el primer cotxe fabricat a l'estat espanyol. Cinc anys després, l'associació entre l'emprenedor industrial Damià Mateu i l'enginyer suís Marc Birkgit va permetre la creació de la mítica Hispano Suiza. Però l'apassionament per aquelles joies amb rodes va decaure arran del Crac del 29. I a Espanya la depressió econòmica provocada per la Guerra Civil va allargar encara més el forçat canvi de mentalitat a l'hora de definir com havien de ser els vehicles que necessitava el país.

A mig camí entre el luxe prebèl·lic i l'obligat estalvi que va portar el final de la guerra van néixer alguns cotxes amb voluntat utilitària, com el Nacional Sitjes i l'Eucor. Eren vehicles senzills però molt macos, als quals els va tocar conviure amb els cotxes moguts amb gasogen (procedent de la combustió de materials orgànics), però que realment no van donar bon resultat per la mala qualitat dels materials que es van fer servir.

El final de la crisi va donar una empenta molt forta a les marques de motos. De les 500 unitats anuals fabricades a Espanya el 1945 es va passar a 70.000 en només una dècada. La gent no tenia diners per comprar un cotxe, però sí per a un vehicle motoritzat de dues rodes.

I, precisament aprofitant un motor de moto -principalment el fabricat per Hispano Villiers de 197 cc que equipaven algunes marques com Sanglas i Clúa-, diversos tallers de Barcelona van convertir-se en petites fàbriques que van començar a construir microcotxes. Eren utilitaris petits a un preu baix, capaços de satisfer algunes necessitats de mobilitat que les motos no cobrien.

En poc temps van sorgir marques com David -que va pintar els primers productes de color negre i groc, que donaria peu a la decoració que coneixem dels taxis barcelonins-, Kapi, MT, Mymsa, Delfín i Júnior -que després reconvertiria la fabricació d'aquests cotxets en la producció de les populars escopetes de balins Gamo.

Entre el 1950 i el 1956 hi havia als carrers de Barcelona no menys de vint-i-sis tallers dedicats artesanalment a la construcció d'aquests vehicles; el 80% dels microcotxes de l'Estat sortien d'aquí. La resta eren els PTV de Manresa, les Isetta de Madrid i els Goggomobil de Bilbao, entre d'altres.

Algunes d'aquestes marques només van arribar a produir poques unitats, la majoria prototips. David va ser de les que en va fer més: unes 300.

La firma que va tenir més èxit va ser Biscuter, que, aprofitant una patent francesa, va produir més de 12.000 unitats construïdes per Autonacional a Sant Adrià de Besòs. La iniciativa, però, va quedar escapçada per l'autarquia franquista, que no volia una indústria emergent a Catalunya, i pel naixement del Seat 600, que va ser el botxí de tota aquesta iniciativa.