LA GUANTERA

Michel Vaillant: amb tinta de molts octans

La portada del pròxim àlbum de Michel Vaillant, que encara no ha sortit a la venda. / ESTUDIS GRATON Zoom

L’esport del motor també ha sigut font d’inspiració de còmics. Les aventures de Michel Vaillant, una mena d’Eric Castel de l’automobilisme, potser són les més conegudes. Creada pel francès Jean Graton (Nantes, 1923) el 1957, la saga Vaillant va néixer en un moment en què les curses de cotxes no tenien la popularitat d’ara. Aleshores, els GP només es televisaven esporàdicament i els aficionats difícilment podien seguir l’actualitat de curses llegendàries com la Panamericana o la Mille Miglia si no era a través de les cròniques que publicaven L’Equipe o La Gazzetta dello Sport, i de les poquíssimes revistes especialitzades que hi havia a l’època.

La trajectòria professional de Graton es va desenvolupar a Bèlgica. El dibuixant va començar publicant al diari Le Soir i a les revistes Spirou i Tintin. Precisament l’estil del famós reporter creat per Georges Rémi -Hergé-és la font d’inspiració en la qual va beure Graton per crear l’anomenat “pilot sense edat”, un heroi que, des del seu naixement, no ha canviat mai d’aspecte (com Tintín). Michel Vaillant és un còmic que segueix l’anomenada “línia clara”, impulsada per Hergé i que també va popularitzar Bob de Moor.

A Catalunya, el millor referent d’aquest estil ha sigut Josep Maria Madorell; les aventures d’en Pere Vidal, de les quals destaca l’excel·lent La casa sota la sorra, en són el millor referent. En Vaillant, a diferència de Tintín -que no va sobreviure a la mort del seu creador-, continua actiu en l’actualitat, a pesar que Graton -que ja té 94 anys- es va jubilar fa més d’una dècada. Els seus fills n’han perpetuat el llegat -sobretot en Philippe i la seva dona, la Dominique- i el 2009 van crear la Fundació Graton per continuar l’obra.

Com passa amb les històries d’en Tintín, les d’en Michel destaquen per l’extraordinària hiperrealitat que traspuen. El treball de documentació que hi ha darrere de cada àlbum és brillant i rigorós. No és difícil veure com aquest esportista de tinta conviu amb pilots reals a les seves curses, com Jackie Stewart, Graham Hill, Senna o Prost. Precisament, el fill del quatre vegades campió mundial, Nicolas Prost -que actualment corre la Fórmula E-, ha reconegut sempre que la primera notícia de les activitats del seu pare la va tenir a través dels dibuixos on surt el Professor de tant en tant.

De la redacció al còmic

Graton va començar com a periodista al diari belga Les Sports, on del 1948 al 1951 va cobrir tota mena de disciplines, tot i que ell era un apassionat de l’automobilisme des que el seu pare el va dur el 1937 a Le Mans, una cursa que el va fascinar. Tot sovint anava a veure competicions a Spa Francorchamps, i aviat es va fer amic dels germans Mauro i Lucien Bianchi (mort a Le Mans), que eren els besoncles del desaparegut Jules Bianchi. Un altre dels seus grans amics va ser el també periodista Jacques Ickx, pare del llegendari Jacky Ickx, considerat el millor pilot de F1 sota la pluja... junt amb Magic Senna.

Des del punt de vista artístic, Michel Vaillant és brillant. Les onomatopeies que apareixen en algunes vinyetes, els “vroooa, vroooa... vroooooow... roooooaaar” que ens permeten sentir el soroll dels motors o dels pneumàtics lliscant sobre l’asfalt són hereus directes de l’artista americà Roy Lichtenstein, que per a molts és considerat el pare del còmic i és l’autor de Whaam!, que representava el bramar dels caces de combat de la Segona Guerra Mundial.

Graton també ha sigut un visionari. A l’àlbum L’home de Lisboa (1984) ens explica un terrible accident que és tota una premonició del que va passar al ral·li de Portugal del 1986, en el qual Joaquim Santos va atropellar mortalment tres espectadors i va provocar una trentena de ferits amb un Ford RS200. L’accident va significar la desaparició dels Grup B, els cotxes més potents de la història del Mundial de ral·lis.

En Michel és el fill de l’Elisabeth -que en una de les històries fins i tot arriba a conduir el safety car d’una cursa- i de l’Henri, el creador de la marca Vaillante, que és la denominació dels seus cotxes. L’estructura familiar dels Vaillant podria recordar-nos la de la família Ferrari. La gran diferència és que en Michel reeixeix com a pilot com no ho va poder fer com a enginyer Dino -el fill d’Enzo Ferrari-, que va morir als vint-i-quatre anys, molt jove, a causa d’una distròfia.

La proximitat amb la competició de Michel Vaillant ha permès a milers d’aficionats endinsar-se d’una manera molt real (i privilegiada) en el món de les curses, en les seves interioritats, gràcies a la mirada genial, il·lustrada i creativa de Jean Graton.