LA GUANTERA

L’espectacle i el risc de les ‘pujades en costa’

El 1974 es va inaugurar el circuit de Calafat, a l’Ametlla de Mar, el primer traçat permanent de l’era moderna que es construïa a Catalunya per a la pràctica dels esports de motor. La falta d’instal·lacions va propiciar el creixement d’altres especialitats, més enllà de les curses de velocitat. I, de totes, la dels ral·lis ha estat la més popular a Catalunya, però també la més complicada d’organitzar des del punt de vista logístic, per la dificultat que representa haver de tancar trams de carreteres obertes.

Com a alternativa a aquesta modalitat, als anys 60 i 70 es feien moltes curses conegudes a Europa com a hill climbing, i que aquí es van dir pujades en costa, un nom una mica redundant que va ser substituït pel de curses de muntanya. Aquestes competicions consisteixen a fer el millor temps en un recorregut relativament curt, sinuós i tancat al trànsit, dalt d’un cotxe o d’una moto, com si es tractés d’un tram cronometrat dels que trobem en un ral·li convencional. El format tradicional incloïa dues pujades d’entrenaments i dues de competició.

Les més famoses del continent han estat la Rampa de Falperra, a Portugal, i les pujades al Mont Doré i a Saint Ursanne, a França. Però la més popular de tot el mon és la Pikes Peak, que encara es fa als Estats Units. A Catalunya les més famoses han estat les pujades al Montseny, Sant Feliu de Codines, Montserrat, la Rabassada, Sant Pere de Rodes, o la de Santa Maria de Villalba. A l’Estat les més populars van ser les de Jaizkibel, al País Basc, i les d’Ubrique, Santo Emiliano, Fito i Llucmajor.

Aquestes competicions permetien veure en acció vehicles potents, fins i tot monoplaces, però sobretot les populars barquetes, que eren cotxes semblants als que podíem veure a curses com les 24 Hores de Le Mans. Massa potents, probablement, per a les mesures de seguretat que hi havia, cosa que ha provocat la progressiva reducció d’activitat de l’especialitat.

La pujada al Montseny, l’altra gran cursa del RACC

L’abril del 1964 es va fer la primera pujada al Montseny, que tres anys més tard quedaria inclosa en el campionat d’Europa de l’especialitat. La prova es va convertir en un dels punts de trobada anuals obligats per als aficionats catalans del motor, un must ineludible. La cursa començava als afores de Sant Celoni, entre Campins i Mosqueroles, i s’enfilava per la carretera de Santa Fe, en un recorregut llarguíssim i molt ràpid, de 16.300 metres.

Aquesta primavera el Museu Etnològic d’Arbúcies va acollir una exposició que recollia tota mena de material per commemorar els cinquanta anys de la primera edició d’aquesta cursa organitzada pel RACC, i que es va acabar el 1989.

La prova va permetre veure en acció alguns pilots de Fórmula 1 del moment, com ara Rolf Stommelen, protagonista de l’accident que va provocar el tancament del circuit de Montjuïc. Els equips oficials de Ferrari, Porsche, Abarth i BMW també van ser habituals d’aquesta cita, tot un al·licient per als espectadors.

A més de Fernández, que ja té 83 anys, al Montseny també vam fruir amb les actuacions del seu gran rival, Mauro Nesti, i d’altres pilots comJean Claude -un francès resident a Catalunya, que corria amb aquest pseudònim, i que va anar de mal borràs-, el basc Andrés Vilariño -tot un especialista-, i catalans tan bons com Fermí Vélez, Xevi Riera i Manel Juncosa.

El 1978 va passar un fet curiós. Josep Trabal, que no comptava als pronòstics, tot i córrer amb un Porsche Carrera RSR GT, va destrossar el cotxe així que va travessar la línia de meta. Instants després va començar a ploure amb tanta intensitat que cap dels favorits va poder millorar el seu temps, i es va convertir en un guanyador inesperat.

30 anys de devoció i emoció a Sant Feliu de Codines

Aquesta setmana s’ha presentat el llibre La pujada, una obra excel·lent signada per Oriol Vilanova i Josep Cassart, que resumeix les diverses edicions de la cursa que, des del 1959 fins al 1989, es va fer als 4,9 quilòmetres que enllacen les localitats de Bigues i Riells del Fai amb Sant Feliu de Codines, al Vallès Oriental. La primera edició la van guanyar Francisco Anet, en cotxes, amb un Renault Dauphine, i José María Rodá, amb una Mondial 200, en motos. La Peña Motorista 10 x Hora va ser l’encarregada de posar en marxa la prova, i a partir del 1984 l’Escuderia Sant Feliu i el Moto Club Cingles del Bertí en van agafar les regnes. El 1989 la cursa no es va arribar a fer, ja que pocs dies abans hi va haver un accident en una cita del campionat d’Espanya, a Santander, en què va morir un espectador i quatre més van resultar ferits. L’enduriment de les mesures de seguretat exigides per la Federació Espanyola va fer inviable tirar endavant la prova catalana.

Però des del 2010, ChronoDriver -una empresa privada dedicada al màrqueting esportiu- organitza cada any un revival d’aquesta reunió, que permet recuperar alguns protagonistes del passat, que participen en el format de regularitat, tot i que la marca mitjana s’acosta força als registres de velocitat pura.

Carlos Kotnik, amb una Yamaha 500, va marcar el rècord en motos el 1987. Quatre anys abans, Fernando Gómez va establir el de cotxes, amb un Toj-BMW. Però el pilot amb més bons resultats a la pujada a Sant Feliu va ser el sabadellenc Joan Fernández, tot un mite de l’especialitat a nivell nacional i europeu, que va arribar a guanyar la prova fins a setze vegades. En motos, el pilot més destacat de la història d’aquesta cursa va ser Carlos Giró, que va guanyar en quatre ocasions, sempre al manillar d’una Ossa.