Des de començaments d'aquest any els ciutadans cubans ja tenen lliure accés a l'adquisició d'un automòbil nou. Però tot i aquesta flexibilització, una altra cosa és que puguin fer-ho.

L'any passat el salari mitjà a l'illa caribenya era de 466 pesos nacionals, equivalents a uns 18 CUC -que és la moneda transformable en divises- o, cosa que és el mateix, uns 14 euros mensuals.

Amb aquests sous, el somni impossible de comprar un Peugeot 508 nou -un dels models més cars que poden adquirir allà (263.195 CUC, uns 193.000 €; a Espanya val 20.270 €)- els suposaria els guanys de diverses vides de feina.

A Cuba el preu dels vehicles nous ha de suportar una càrrega de gairebé el 50% corresponent als impostos que el govern afegeix a les tarifes dels importadors, que, veient l'escàs atractiu d'aquest mercat incipient, no fan grans esforços per oferir productes a preus competitius.

El preu mitjà d'un vehicle a estrenar, sempre de gamma baixa i absolutament despullat d'extres, és d'uns 54.000 pesos convertibles, segons les ofertes vigents, una xifra que està molt per sobre dels 32.000 que costa un habitatge estàndard.

Comprar un cotxe usat, com un Seat Altea de fa més de cinc anys i que val uns 45.000 CUC, és l'alternativa per als particulars, sempre que tots els membres d'una família estiguin disposats a invertir-hi els esforços que calguin.

Però tot i això, encara que molt esporàdicament, es van fent algunes vendes, sempre pagades al comptat i sense opció de finançament. Òbviament, els diners només poden arribar de l'estranger, en la majoria dels casos de parents exiliats, sobretot a Miami. En el fons, aquest és l'objectiu que busca el govern de Raúl Castro amb l'excusa de l'alliberament del mercat automobilístic: obtenir recursos econòmics que vinguin de l'exterior del país.

La compra de cotxes, limitada

L'octubre del 2011 es va promulgar el decret 292, que permetia als cubans poder comprar un cotxe de segona mà, lliurement, cosa que estava prohibida des de l'esclat de la revolució castrista el 1959.

Segons va publicar Granma, el diari que des del 1965 actua com a portaveu del govern, els beneficis de la decisió presa al VI Congrés del Partit Comunista s'havien de destinar a "la creació d'un fons per al desenvolupament del transport públic, una de les prioritats de l'estat cubà".

Abans, des del 1962, la venda de cotxes estava exclusivament limitada a organismes governamentals que només autoritzaven, a través d'una carta, l'accés a posseir un vehicle a determinats professionals, científics, artistes i esportistes que, lògicament, havien acreditat prèviament la seva afecció al règim revolucionari.

Això va generar moltes especulacions, fins al punt que el 30% de les transaccions que es feien eren tripijocs basats en la compravenda d'aquestes llicències. El canvi de normativa ha entrat ara en vigor, segons Castro, "per transformar conceptes erronis i insostenibles".

Actualment, els cotxes més moderns que formen el parc mòbil cubà (de menys de 80.000 vehicles) són de procedència soviètica : Volga, Lada, AvtoVAZ, Zil, Ural... i els famosos Fiat Polski, que els cubans van batejar, amb la seva gràcia habitual, com a polaquitos. Aquests cotxes conviuen amb alguns models xinesos, fonamentalment de les marques Geely i Chery, que van entrar al país als anys 90.

El museu rodant a l'aire lliure més gran del món

Molts dels cotxes que circulen per Cuba són els almendrones : vehicles americans fabricats abans del 1959, i que ja hi eren a l'època més consumista de l'illa abans del bloqueig econòmic internacional impulsat per Eisenhower. Calculen que entre el 1940 i el 1950 van entrar més de 60.000 cotxes americans a la Cuba de Batista.

La majoria dels supervivents són a l'Havana, la capital, i molts encara els utilitzen per fer de taxis, o els lloguen als turistes a través d'una agència que està controlada pel govern. No és estrany veure circular encara alguns vehicles dels anys 30.

La majoria són Cadillacs, com els famosos cua d'ànec i els El Dorado, però també hi ha molts Chevrolets, especialment del model Impala. Als 80, per un Chevy del 57 en bon estat en demanaven 3.000 dòlars, però avui val deu vegades més...

Altres models que podem veure en acció són els Ford Thunderbird, Crown, Victoria, Mercury Monterrey, Lincoln Continental, Plymouth, Pontiac...

Els enginyosos mecànics de la revolució

El desgast de les peces després de tants anys d'utilització d'aquests cotxes, però sobretot la impossibilitat d'accedir als recanvis d'importació, ha obligat els cubans a convertir-se en més que mecànics, autèntics artistes de l'automòbil que no paren d'improvisar reparacions.

Molts dels almendrones americans que anaven equipats amb motors V8 de gasolina ara porten propulsors dièsel japonesos o coreans que, lògicament, gasten molt menys.

A la localitat de Cienfuegos hi trobem el taller de Juan Ramón Geroy, el mecànic més famós de tot Cuba, que fa més de trenta-cinc anys que soluciona tota mena d'avaries d'aquests cotxes. Geroy, com el coneix tothom, és una celebritat que té la mateixa consideració que molts artistes o esportistes del seu país.

Més enllà del consum, el principal problema d'aquests automòbils és també el poc nivell de seguretat que ofereixen als ocupants -molts no porten cinturons- i, sobretot, l'alta contaminació que provoquen.