Bultaco és molt més que una marca de motos. Per a tota una generació significa una llegenda. Per això, quan vaig anar a la fàbrica que la firma té a Montmeló, a tocar -esclar- del Circuit de Barcelona-Catalunya, en veure el rètol que omple la façana de la nau industrial vaig sentir una mena d’esgarrifança. La resurrecció del nom que ens va fer créixer entre Lobitos, Sherpes i Pursangs és de debò. Ara sí. Des que el 1983 va desaparèixer la firma que 25 anys abans havia fundat Paco Bultó, hi ha hagut diversos intents per recuperar-la; tots fracassats. Curiosament, el nom ha perdurat en el temps, i no han faltat oportunitats per mantenir-lo viu a través de la creació de productes de marxandatge (rellotges, roba, motxilles) que han gaudit d’un cert èxit gràcies a la inèrcia i el prestigi acumulat en menys de tres dècades de la realitat industrial que va ser la casa de Sant Adrià de Besòs.

La dèria per les Bultaco està estesa per tot el món, sobretot als Estats Units, on encara es fan competicions reservades als models més històrics de la marca catalana, que tants èxits va assolir en tota mena de competicions. Des del maig de l’any passat, quan el projecte es va presentar a Londres per donar un toc d’internacionalitat a la iniciativa, un grup d’inversors internacionals governa aquesta segona etapa de Bultaco intentant seguir la filosofia de passió i originalitat que buscava aquesta marca que va popularitzar el logotip d’un puny tancat ficat dins d’un guant groc amb el dit polze amunt, fent el senyal internacional d’OK.

Molts dels tècnics que treballen per fer possible aquesta reencarnació provenen de Derbi, una altra marca històrica catalana ja desapareguda que tenia la seu ben a prop d’on està situada la nova base de Bultaco.

El primer model d’aquesta sòlida aventura ja és al mercat. Es tracta de la Brinco -nom que ja van fer servir per batejar un model força popular de la versió original de Bultaco-. Es tracta d’un producte batejat com a moto-bike, un nou concepte de mobilitat que barreja les bondats d’una bicicleta elèctrica amb algunes de les característiques d’una moto de muntanya. Però no és ni una bicicleta ni una moto, sinó el contrari: un giny diferent, amb personalitat pròpia. Hem tingut ocasió de provar una de les 175 Brinco produïdes d’una sèrie limitada i numerada que ja s’ha despatxat completament.

La fàbrica vallesana ja disposa de dues línies de producció a la nau de més de 2.500 metres quadrats on treballen més d’una trentena de persones per respondre a una capacitat de producció estimada en 20.000 vehicles a l’any.

La Brinco requereix un cert ensinistrament per treure’n tot el suc i passar-s’ho bé amb un vehicle que, a més de ser una joguina, pot ser un pràctic mètode de transport. El primer que crida l’atenció és la desmesurada potència dels frens -de disc, tant al davant com al darrere-, l’eficàcia d’unes suspensions -una forquilla regulable al davant, i un monoamortidor al darrere amb múltiples possibilitats d’ajustaments- dignes de la millor moto de muntanya, i la capacitat de resposta del motor elèctric. A Bultaco no els agrada parlar de motor, sinó d’Adaptcontrol, el sistema de gestió de la propulsió assistida a través d’una controladora feta i desenvolupada amb tecnologia pròpia.

La majoria de components del bastidor estan fets d’alumini per tal d’alleugerir un conjunt que s’enfila fins als 39 quilos. Una vegada dalt de la moto-bike hem de saber que qualsevol mínima pressió sobre els frens desactivarà la tracció elèctrica, per la qual cosa haurem de resistir la temptació de conduir amb els dits sobre les manetes.

Després de pitjar el botó d’engegada, l’acció sobre el puny d’acceleració ha de ser molt progressiva, ja que, com en tots els motors elèctrics, l’entrega de potència arriba de cop. O això, o pedalar. O millor encara: les dues coses a la vegada. I a partir d’aquest moment, a passar-s’ho bé, però amb el seny que requereix un vehicle que pot superar els 70 km/h.