Història
Ferran Vital

El circuit urbà de Pedralbes

Durant nou anys el barri de Pedralbes fou escenari de les competicions automobilístiques més apassionants del món, inclosa l'incipient Fórmula 1

El circuit urbà de Pedralbes / JORDI CASTELLANO Zoom

L’avinguda Diagonal és una de les principals artèries de la ciutat de Barcelona. El que poca gent sap però, és que l’avinguda Diagonal i el barri de Pedralbes van ser un dels primers escenaris de l’incipient Campionat del Món de Fórmula 1. Era un traçat eminentment urbà, i el fet que la Diagonal sigui avui tan ampla a l’altura de Pedralbes té molt a veure amb el disseny i gestació del circuit.

El circuit de Pedralbes va estar actiu entre els anys 1946 i 1955, i el va dissenyar la Penya Rhin, un dels clubs automobilístics més importants d’Europa a inicis del segle XX. El traçat era d’uns sis quilòmetres de longitud, i era especialment apreciat pels pilots i pel públic per la seva rapidesa, ja que disposava de grans rectes (avinguda Diagonal, carretera d’Esplugues, avinguda de Pedralbes, Manuel Girona i Numància) on era possible superar els 300 quilòmetres per hora.

La Penya Rhin va col·laborar ampliant el circuit de Pedralbes i fent allargar la recta de la Diagonal des de l’Avinguda de Pedralbes fins al carrer Numància, tot deixant una recta de dos quilòmetres de llarg, que segons l’estudiós Javier del Arco, suposava que el de Pedralbes es convertia en el traçat més ràpid del mundial de Fórmula 1 del moment. De fet, en el Gran Premi Penya Rhin de 1950, no puntuable pel primer campionat del món de F1,el guanyador de la cursa va ser Alberto Ascari, i va superar, per primer cop a la història de la Fórmula 1, la mitja de 150 quilòmetres per hora en el seu ritme de carrera.

1951, neix una estrella a Pedralbes

El 28 d’octubre de 1951 es va celebrar l’onzè Gran Premi Penya Rhin, ara ja amb el nom oficial de Gran Premi d’Espanya de Fórmula 1,aquesta vegada sí que era puntuable pel campionat del món i formava part del calendari oficial de la FIA.

I de cap de les maneres es podia trobar un final amb més suspens que el de la temporada 1951. L’italià Alberto Ascari, al volant d’un Ferrari, i l’argentí revelació de la temporada Juan Manuel Fangio, al volant d’un Alfa Romeo, van arribar a la darrera cursa de l’any amb opcions d’emportar-se el títol de campió del món de F1. Ascari tenia 25 punts, i Fangio 28, però les sinergies vistes les darreres curses de l’any i la superior potència del Ferrari donaven certa superioritat al pilot italià.

La darrera cursa de 1951 no podia arribar amb un guió més interesant amb Ascari i Fangio jugant-se el mundial a Barcelona

Ascari va signar la “pole position” amb gairebé dos segons d’aventatge respecte l’argentí d’Alfa Romeo Juan Manuel Fangio. Per darrere de Fangio, el també argentí –però ferrarista- José Froilán González sortia de la tercera posició, i l’italià d’Alfa Romeo Nino Farina ho feia des de la quarta plaça. A priori, Ascari disposava de cert avantatge respecte Fangio, i era el gran favorit per endur-se un Gran Premi que s’havia adjudicat sense masses dificultats l’any anterior.

A l’inici de la carrera, Fangio va haver de defensar-se amb ungles i dents dels atacs del Ferrari del seu compatriota Froilán González, que buscava anul·lar a Fangio per deixar escapar el seu cap de files a Ferrari, Alberto Ascari. Però les mans de Fangio, el seu estil directe i valent i sobretot, les parades al box per canviar pneumàtics d’Alberto Ascari a les voltes 9, 17 i 29, van deixar al pilot italià de Ferrari sense cap opció a la victòria. Superat fins i tot per Nino Farina, company de Fangio a Alfa Romeo, el cap de files Alberto Ascari va caure fins la quarta posició.

Per la seva banda, l’Alfa Romeo de Fangio no va haver de canviar ni un sol joc de pneumàtics, i la fiabilitat mecànica dels Alfa Romeo sobre els Ferrari van propiciar la victòria del “Biscione” sobre “il Cavallino”. Fangio va guanyar el Gran Premi, mentre que González va acabar segon, Farina, tercer, i Ascari, quart. Així doncs la classificació final del campionat del món va acabar amb Fangio com campió del món, amb 35 punts, seguit d’Alberto Ascari, amb 25. Aquell gran èxit a Pedralbes va significar la darrera gran victòria d’Alfa Romeo a la Fórmula 1, alhora que fou la primera gran victòria del llegendari pilot argentí.

Pel que fa als dos pilots catalans participants, Paco Gòdia i JoanJover, tots dos al volant del Maserati 4CL de la Scuderia Milano dels germans Ruggieri, van tenir una sort força oposada Paco Gòdia va acabar en desena posició, mentre que Joan Jover va haver d’abandonar a la primera volta per problemes amb el seu motor Maserati.

1954, l’últim Gran Premi Rhin

La de 1954 va ser la darrera carrera celebrada a Pedralbes, i la darrera que organitzaria la Penya Rhin en la seva llarga història. La tragèdia de Le Mans l’any següent, al 1955, faria que la FIA exigís noves mesures de seguretat que significarien la fi del Gran Premi Penya Rhin al circuit urbà de Pedralbes.

El dotzè i últim Gran Premi Penya Rhin va celebrar-se el 24 d’octubre de 1954. Novament, la de Barcelona era la darrera prova puntuable de l’any, però en aquesta ocasió el campionat del món ja estava decidit: Fangio, ara al volant d’un Mercedes W196 ja s’havia proclamat campió del món setmanes abans.

Aquell Gran Premi d’Espanya de Fórmula 1, amb tot el mundial decidit, va convertir-se en una carrera sense pressió, però no per això menys espectacular, que va acabar amb victòria del britànic Mike Hawthorn amb un Ferrari de quatre cilindres.